Torna

Arxiu i Museu de l'Educació de les Illes Balears

Herbari

 

Herbari

 

DATACIÓ: ANY 1961
PROCEDÈNCIA: JOAN MARTORELL TROBAT
NIG: A 1975
TRACTAMENT: SENSE TRACTAMENT


La peça escollida per l'equip de l'AMEIB (Arxiu-Museu de l'Educació) per a aquest mes de juny, la darrera d'aquest curs escolar, és un "Herbari". Es tracta d'un material pedagògic de l'àrea de Ciències.quadern

L'herbari que presentam pertanyia al mestre i inspector jubilat, Joan Martorell Trobat, que el cedí al Museu l'any 2007. És un treball de la seva època d'estudiant de Magisteri a l'Escola Normal de Palma, a l'assignatura de Ciències Naturals que impartia la professora Catalina Vives. Conté més de quaranta plantes. Fet en paper, té unes mides de 0,08x0,24x0,34.

Vives, que impartia docència seguit les línies pedagògiques de l'Escola Nova, va dur el principi d'activitat a la màxima expressió. Era una escola activa, que treballava mitjançant projectes, fidel a l'esperit de l'observació directa dels materials i al seu maneig per part dels alumnes.

L'herbari presenta un bon estat de conservació.

 

Origen de l'herbari actual

Des de l'antiguitat, els botànics, particularment interessats en l'estudi de les plantes medicinals que eren anomenades «herbes», mantenien col·lecciones representatives d'aquestes plantes, preparades i conservades amb la finalitat de tenir una referència. La paraula llatina herbarium (per descriure col·leccions) va ser introduïda o encunyada per Carl von Linné al segle XVIII. Aquest és l'origen del terme herbari que, gràcies al botànic francès Joseph Pitton de Tournefort, s'utilitza d'una manera àmplia per descriure qualsevol col·lecció d'espècimens vegetals preservats de forma permanent amb la finalitat de poder estudiar-los.

Es considera que el primer herbari del món va ser preparat a Itàlia per Luca Ghini, professor de Botànica a la Universitat de Bolonya, el qual, l'any 1551 va enganxar plantes seques sobre paper per enviar-les per correu. El seu mètode, no gaire diferent de l'actual, consistia a dessecar les plantes mitjançant la pressió exercida entre plecs de paper, permetent-ne la conservació de les mostres per a l'estudi posterior. La seva tècnica es va difondre més tard a la resta d'Europa i va adquirir una gran importància durant els segles XVII i XVIII, època en què es van realitzar exploracions a territoris llavors desconeguts pels europeus, amb l'objectiu de col·leccionar la major quantitat possible d'espècies noves.

Com a resultat d'aquestes expedicions botàniques, es van descobrir un gran nombre de noves espècies que eren necessàries herboritzar per a un estudi posterior. D'aquesta manera es van crear els principals herbaris institucionals, associats a jardins botànics que gestionaven els recursos vegetals de les colònies. En l'actualitat existeixen centenars de grans herbaris que atresoren un immens arxiu vegetal que és el resultat -i a la vegada el testimoni científic- de la investigació en Botànica. S'han realitzat molts progressos en els materials, la conservació i la documentació dels herbaris, però la tècnica bàsica segueix sent similar a la creada per Ghini.

Als segles XVI i XVII els herbaris eren fonamentalment col·leccions privades, però després van començar a dipositar-se en llocs específicament establerts per contenir milers d'exemplars. És per això que actualment s'inclou en el terme "herbari" també el lloc físic on es dipositen els exemplars. D'altra banda, també s'usa el terme "col·lecció" per al·ludir al conjunt d'exemplars de plantes seques i premsades.

En l'actualitat, la majoria dels països posseeixen herbaris nacionals i es creu que existeixen al voltant de 1800 herbaris públics al món, associats a universitats, museus o instituts d'investigació. Aquests herbaris guarden, principalment els petits, col·leccions de plantes superiors i, en menor proporció, espècimens de plantes inferiors. En canvi, herbaris com els de Kew, Nova York, París i Estocolm, mantenen col·leccions notables de fongs i líquens procedents de diverses parts del món. Les primeres mostres seques de fongs s'atribueixen al micòleg Christiaan Hendrik Persoon que va iniciar la seva col·lecció a principis del segle XIX. Aquest valuós material es conserva avui a l'Herbari de Leiden, als Països Baixos.

Els herbaris micològics de forma independent, és a dir, herbaris dedicats exclusivament a la conservació de col·leccions de fongs, són força recents. Entre els herbaris micològics de més àmplia trajectòria es troba el de Commonwealth Mycological Institute, a Kew, Surrey, Anglaterra, fundat l'any 1922 i la Col·lecció Nacional de Fongs del Departament d'Agricultura dels Estats Units a Beltsville, Washington, fundada el 1955.