La II República estableix un autèntic pla de construccions escolars, amb objectius a complir i habilitació de recursos. Se li va donar un nou enfocament a la creació de centres i també es prestà més atenció als criteris pedagògics i de funcionalitat escolar. Els nous edificis havien de reunir dues condicions indispensables:
L'escola havia de ser graduada i havia de disposar de camp o pati per a joc i esbarjo: espai d'uns dos o tres metres quadrats per alumne per pati i jardins.
El període de la guerra i la postguerra és de signe clarament negatiu en el camp de la construcció d'escoles. Amb la Llei d'Educació Primària de 1945 l'Estat adquireix un paper passiu: no les crearà per si mateix, sinó que estimularà el seu desenvolupament. Es farà obligatòria la presència d'una escola per cada 250 habitants. Amb l'arribada de la Llei de Construccions Escolars, de 22 de desembre de 1953 es donà un impuls a les escoles. La novetat és que les obligacions principals en la construcció i reparació d'escoles corresponia a l'Estat i a les corporacions locals.

Aquest és un exemple de construcció escolar d’aquesta època. És una obra de l’arquitecte mallorquí Carlos Garau i Tornavells, fill de Pere Garau i Canyelles, conegut per haver estat l’autor del traçat del ferrocarril de Sóller. Les seves obres s’emmarquen dins l’estil regionalista tradicional.