Classificació de la espècie i estat actual de la pesquera  a les Illes Balears

Abans de l'any 1998, només hi havia una espècie de cranca, anomenada científicament  Maja squinado. Però aquell any, i en base a característiques morfològiques, el Dr. Neumann, zoòleg, va separar l'espècie en 2 de diferents, Maja squinado i Maja brachydactyla, separació que, mitjançant tècniques genètiques, posteriorment es va verificar. Les dues espècies, morfològicament molt semblants, són presents a les costes espanyoles: la nostra "cranca" ("cabra" a Catalunya, "araignée de mer" a França, "crancevola" a Italia) Maja squinado, és endèmica de la Mediterrània i la "centolla" o "centollo" Maja brachydactyla, és de distribució atlàntica. La "centolla" (M. brachydactyla) és objecte d’una intensa explotació pesquera en l’Atlàntic nord-est, especialment a les costes gallegues, on hi ha signes clars de sobreexplotació, tot i que encara es pot considerar abundant. Aquesta és la espècie que es troba als mercats de les Illes Balears, importada de les costes de l’Atlàntic nord-oriental.

Pel que fa a la "cranca" de la Mediterrània, M. squinado, tradicionalment i, fins fa uns 40 anys, va ser una espècie consumida a les poblacions del litoral i a la gent de la mar, tot i que mai va ser una espècie de gran interès comercial. Molt abundant a les zones de costa rocosa, illes Balears incloses, a partir dels anys 70 del segle XX, i a rel dels canvis tecnològics en la pesca artesanal (en particular la introducció de les xarxes de niló) va patir una sobrepesca tan intensa que, en l’actualitat, es pot considerar una espècie en situació crítica a tot el litoral mediterrani espanyol.

Tot i que fa més de 20 anys que la situació de les poblacions de cranca mediterrània és alarmant, des de la separació de les cranques en dues espècies diferents, s’ha convertit en crítica, ja que no és possible recórrer a la repoblació de la costa mediterrània espanyola a partir de reproductors atlàntics.  Actualment, les darreres zones mediterrànies on encara hi ha una presència regular de cranques en els mercats són el nord de l'Adriàtic, les aigües de Còrsega i la costa del Magrib (Marroc, Algèria), tot i que aquí no es descarta que siguin M. brachydactyla.

A les Illes Balears, la situació és molt dolenta, però amb diferències geogràfiques: a Mallorca i Menorca tan sols es coneix la captura de qualque exemplar aïllat en els anys 80 i no hi ha constància de cap captura amb posterioritat a l'any 1989, quan en dècades anteriors les captures eren abundants en determinades zones, com a Cabrera; En canvi, a Eivissa i a Formentera hi ha constància de forma no oficial de captures regulars, any rera any, d'un cert nombre de cranques, senyal que allà encara hi resta una població relicta. Totes aquestes dades indiquen que la presència de la espècie en les Illes Balears és propera a l'extinció i en aquests moments podem considerar a la cranca extinta a Mallorca i Menorca i en perill crític d'extinció a les Pitiüses. Hem de tenir en compte, a més, que les estadístiques pesqueres de les Illes Balears no són fiables en referència a les captures anuals de “cranca”, perquè baix aquesta denominació també es registra, des dels anys 80, a les estadístiques oficials l’espècie Paromola cuvieri,  "cranca de fonera”, o "cabra" (a Menorca),  un cranc  de grans dimensions que viu a molta fondària (de 400 fins a 1.100m) i que normalment es captura amb xarxes de ròssec i que a les Balears sembla que és bastant freqüent. Fa dècades, aquesta cranca era normalment objecte de descart i no anava a llotja però, des de ençà, es comercialitzen alguns exemplars i es pot trobar habitualment als mercat de peix. No sabem en quin moment de la sèrie històrica de la pesquera es va produir la translació del nom, però el que és ben cert és que aquest crustaci no es sembla gens amb la cranca, no viu al mateix hàbitat i té una grandària de closca d'uns 23 cm amb una envergadura de potes fins a 90cm.

Quant a la desaparició de la cranca a les Balears, i sense descartar l’existència de canvis ecològics desconeguts, probablement es degué al fort increment de l'esforç en la pesquera de llagosta amb tremall dels anys 70 i 80 i a l'acció incontrolada, en la mateixa època, de la pesca submarina. Aquesta rarificació de la espècie ha estat un comú denominador a moltes d'altres localitats mediterrànies, fins al punt que la Convenció de Berna, relativa a la conservació de la vida salvatge i del medi natural, oberta a la firma el 19 de setembre de 1979 i ratificada por la UE en Estrasburg en 1997, estableix a l'espècie Maja squinado en la Mediterrània com espècie de fauna protegida.

La intenció d'aquesta campaya és conéixer de la manera més precisa possible, l'estat real de la població de cranca a les aigües de les Illes Balears.