A finals del segle XIX, quan encara no existien gravadores ni diccionaris digitals, un home va decidir emprendre un viatge extraordinari per salvar les paraules de la llengua catalana. Aquest home era Mossèn Antoni Maria Alcover.

Alcover recorregué pobles i camins, parlà amb pagesos, pescadors, padrines i infants, i escoltà amb atenció la llengua tal com es parlava a diari. Cada mot que li semblava valuós, curiós o en perill de desaparèixer el guardava en una fitxa: un petit tros de paper on escrivia la paraula, el seu significat i, sovint, la frase en què l’havia sentida dir. Amb milers d’aquestes paperetes va construir, a poc a poc, el Diccionari Català-Valencià-Balear, un tresor fet de veus, records i paraules.

Aquesta activitat neix amb el mateix esperit. La capsa del tresor vol ser una eina per recollir aquells mots que ja no se senten gaire, però que encara viuen amagats en llibres antics, en dites familiars, en cançons, en històries explicades en veu baixa o en textos que ens parlen d’altres temps. Cada vegada que un alumne hi deposita una paraula, es converteix en informant de la llengua i en guardià d’un patrimoni que no es pot perdre.

Perquè les paraules no només serveixen per parlar: també expliquen com vivim, què pensam i com miram el món. I mentre hi hagi algú disposat a escoltar-les i a recollir-les, les paraules no moren.