Premis Ramon Llull a les arts 2001
Rafael Tur Costa
Santa Eulària (Eivissa), 1927. Pintor. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics d'Eivissa, encara que la seva formació es pot qualificar de bàsicament autodidàctica.
El 1955 va conèixer els integrants de la Hochschule Für Bildende Kunste de Berlín, un grup d'estudiants alemanys de belles arts, entre els quals hi havia Anneliese Wit, amb qui posteriorment es casà. El coneixement d'aquest grup i d'alguns dels seus professors va ser per a Tur Costa un vertader descobriment pel que significava de contacte amb els plantejaments artístics d'avantguarda europea, en uns anys d'escassa relació cultural d'Espanya amb la resta del món.
La inquietud el dugué a interessar-se molt aviat per tot el que es feia fora de l'illa, sobretot en els cercles de Madrid i Barcelona.
El 1959 Eivissa va veure néixer el Grupo Ibiza 59, amb el qual Tur Costa va mantenir un tracte constant i que va ser cabal d'influències formals, sobretot en la seva obra de començaments dels anys seixanta.
La seva primera exposició individual va ser el 1962 a la Sala de Cultura de la Caixa de Pensions, d'Eivissa, on tornaria a exposar l'any següent.
En les seves primeres obres abstractes de la dècada dels seixanta apareix predominantment el color negre, que aviat va ser desterrat pel blanc i per altres d'intensa vibració, que anaven ocupant l'espai pictòric de manera característica i per sempre.
Al començament dels anys setanta, l'obra de Tur es personalitzà pel l'elecció del blanc com espai-color i dels traços de perfil informalista de colors purs i argent. A la seva obra es manifesta amb força la preocupació per les textures de la matèria. Apareixen collages en què els papers se superposen a la tela cercant la profunditat dels blancs, però també una reflexió sobre l'espai plàstic mateix. En aquesta dècada, precisament, quan la seva obra reflecteix un fort principi per racionalitzar l'espai seguint les formes geomètriques.
«El blanc és el gran fons bàsic sobre el qual basteix uns traçats lineals que estructuren les configuracions formals de les seves teles. Ni els gruixos ni els relleus no són ara importants, només la poesia i la música de l'equilibri que els colors, les formes i els retalls de diari van determinant. Eivissa hi resta present, no pas d'una manera fotogràfica, ans d'una manera atmosfèrica (llums, tons, colors…» (Daniel Giralt-Miracle)
Els anys setanta són per al pintor de gran activitat creativa i expositiva. També és un temps d'amplis reconeixements de la seva obra. Va exposar a la galeria Carl van der Voort (Eivissa, 1970, 1972, 1974, 1976 i 1978), a les galeries Nova (Barcelona, 1971), Pakhaus (Berlín 1973), Sala Pelaires (Palma,1975), Berdussán (Saragossa, 1976), Internacional (Madrid, 1976), Ponce (Ciutat de Mèxic, 1976) i René Metras (Barcelona, 1977).
Els anys vuitanta es caracteritza per una conjunció d'aspectes informalistes i geomètrics, que atorguen a l'obra una major riquesa de textures. L'artista alenteix les exposicions i es limita a mostrar la seva obra a l'illa (Museu d'Art Contemporani d'Eivissa, 1983;i galeria Carl van der Voort, 1988); a Barcelona (René Metras, 1980) i a Palma (Sala Pelaires, 1980).
El 1990 la seva obra va fer part de la col·lectiva «Construcció, gest i color», organitzada per la Caixa de Balears «Sa Nostra». Aquest mateix any, torna a exposar a Mallorca (galeria Urbe, Alcúdia). El 1992, ho fa a la Bisart (Palma) i a la Carl van der Voort i a la Sala de Cultura de «Sa Nostra» d'Eivissa. Arran d'aquesta exposició, Antoni Marí reflexiona sobre la pintura de Tur Costa: «Fa com si s'endugués la consciència cap a l'espai on la consciència es troba, sola, amb el fonament de la seva pròpia activitat. Un espai on no hi ha lloc per a cap paraula, perquè les paraules no poden donar nom al pur flux de la llum del pensament, a l'esdevenir de la idea. Res no hi pot la paraula en aquest espai de la pura paradoxa, on res no és el que sembla i cap cosa el que hi apareix. La pintura de Rafael Tur Costa mou al pensament, perquè aquest pintor pensa quan pinta. No pinta el que veu, pinta el que pensa i, sobretot, el que va pensant, mentre pinta. No és un pensament clos, reclòs en ell mateix, i en ell mateix absort, és un pensament que es desplega, lliure, a la recerca d'aquella certitud que sap inassolible. Una certitud que és aquí un llampec, una veritat resplendent i fugissera que, quan es mostra, ja no hi és, o que es dóna a veure precisament en la seva absència i la seva fuita. Una pintura que és la recerca de la certitud i la constatació de la seva impossible realitat». El 1997,el Casal Solleric de Palma, la Caixa de Balears, «Sa Nostra» i el Museu d'Art Contemporani d'Eivissa li varen dedicar una gran antològica.
Ha participat en nombroses exposicions col·lectives arreu d'Europa i els EUA. Hi ha obra seva al Museu d'Art Contemporani d'Eivissa, al fons d'art de l'Ajuntament de Palma i del Govern de les Illes Balears, al Museu Internacional Salvador Allende i a la National Gallery of Modern Art de Nova Delhi.
La seva obra fa compatible l'autenticitat més pura de l'illa amb l'interès per l'art més cosmopolita.
Maruja Alfaro Brenchat
Barcelona, 1930. Actriu. Comença la seva vida artística amb la companyia de Marcos Redondo (1947), interpretant sarsueles com Katiuska, La dolorosa, etc. Després, entra en el grup de teatre dels Obrers Catòlics i passa a formar part successivament de la companyia anomenada Illa d'Or i de la Companyia Majòrica. Va ser cofundadora de l'Agrupació Bellver i del grup de l'Assistència Palmesana, del qual va ser directora d'escena i actriu. Va ser també cofundadora i copropietària de la Companyia Zanoguera-Alfaro. Ha col·laborat amb diversos grups teatrals com la companyia de Xesc Forteza, Anselm Turmeda, Iguana Teatre, Teatre Principal, etc.
Enquadrada dins el teatre costumista, ha representat preferentment obres de Joan Mas, Maurici Gallardo i Andreu Amer, així com de Xesc Forteza, al costat del qual va treballar a Téntol, que és una guerra femella i Majòrica 81.
Ha participat en més de 70 muntatges teatrals, entre els quals destaquen: Cavallet, quan eres jove…, És na Xima xema? Allò que tal vegada s'esdevingué, Ai Quaquín, que has vengut de prim!, Les alegres casades de Windsor, La importància de ser Frank, etc.
És especialment memorable la interpretació que va fer de dona Obdúlia, en el muntatge teatral que sobre la novel·la de Llorenç Villalonga, Mort de Dama, portà a terme Pere Noguera.