Premis Ramon Llull a les lletres 2001
Jocelyn Nigel Hillgarth
El professor Hillgarth (Londres, 1929) ha estat catedràtic d'Història al Centre d'Estudis Medievals de la Universitat de Toronto (Canadà) i Senior Fellow del Pontifical Institute of Medieval Studies. S'ha especialitzat en temes d'història i cultura catalana i hispànica de l'edat mitjana, sobretot en tres grans àmbits: l'Espanya visigòtica, del qual és fruit Christianity and Paganism, 350-750, The Conversion of Western Europe (1986); la Corona d'Aragó i el Regne de Castella als segles XIII, XIV i XV, amb The Spanish Kingdoms, 1250-1516 (1976-78; traducció espanyola, 1979-84) com a obra més significativa; i la història intel·lectual i cultural de Catalunya i de Mallorca a l'edat mitjana, amb Ramon Llull and Fourteenth Century France (Oxford, 1971; versió catalana, Ramon Llull i el naixement del lul·lisme, Barcelona, 1998) i els dos imponents volums del seu Readers and Books in Majorca, 1229-1550 (1991). És, a més, membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1974) i de l'Institut d'Estudis Catalans (1996).
La contribució del professor Hillgarth als estudis sobre Ramon Llull i el lul·lisme ha esdevingut un punt de referència bàsic que ha permès una concepció renovada de la figura històrica del més gran dels intel·lectuals de parla catalana. Especialment rellevant és el seu estudi, ja esmentat, Ramon Llull i el naixement del lul·lisme, que representa una fita ineludible per als estudis lul·lians moderns des de la seva aparició (1971), del qual, finalment, ja disposam una versió catalana actualitzada (1998). Es tracta d'un estudi històric de gran abast sobre la significació i la influència de la figura i de l'obra de Ramon Llull en el món del seu temps, i sobre la formació del primer lul·lisme parisenc a l'entorn de l'obra de Tomàs Le Myèsier. El llibre analitza magistralment les relacions del beat Ramon amb els poders civils i amb el papat coetanis; la seva posició sobre els grans problemes que li eren contemporanis; els esforços i les estratègies per a la difusió de la seva obra; els primers deixebles i el gran Electorium de Le Myésier; i el lul.lianisme en la història cultural europea des del segle XII fins al XVIII. Els estudis lul·lians del professor Hillgarth, d'altra banda, tenen una amplitud temàtica i una gran varietat metodològica. Comprenen recerques sobre la presència d'eremites entre els primers seguidors del beat Ramon a Mallorca, catàlegs utilíssims de manuscrits, semblances sobre Ramon Llull a diverses enciclopèdies angleses i americanes, estudis sobre la Vita coaetanea lul·liana, sobre el lul·lisme mallorquí i francès dels segles XIV i XV, etc. En l'actualitat, Hillgarth, encara en actiu, ha treballat en una recopilació de les fons històriques conservades sobre Ramon Llull, que constituirà una nova peça fonamental per als estudis lul·lians contemporanis; és el Diplomatari lul·lià: documents relatius a Ramon Llull i a la seva família, que té en premsa a la col·lecció «Blanquerna» que promouen la Universitat de les Illes Balears i la Universitat de Barcelona.
Finalment, cal fer notar que el professor Hillgarth, pel prestigi internacional que ha aconseguit com a lul·lista i com a medievalista, ha estat un dels brillants ambaixadors que la cultura catalana ha tingut en els darrers quaranta anys en l'àmbit universitari i de l'alta recerca històrica. El seu nom figura a totes les enciclopèdies i repertoris sobre l'edat mitjana d'arreu del món associat a Ramon Llull i a la història catalana medieval. La seva contribució ha estat decisiva per aconseguir que l'enorme i complexa figura de pensador, d'escriptor i d'apòstol, del beat Ramon, rescatada de les inacabables confusions que el feien un foll, un alquimista o un heretge, sigui tractada amb més respecte, rigor i precisió.
Andreu Murillo Tudurí
Nascut a Maó el 22 de juny de 1930, reuneix en la seva ja llarga trajectòria diversos aspectes: l'ensenyament, l'historiador, l'home d'acció, l'activista per la cultura catalana…
Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, especialista en història moderna i contemporània, va exercir de mestre d'ensenyança primària a Girona, primer, i a Maó fins a la seva jubilació.
Murillo és l'historiador per antonomàsia, l'home ara interessat en el segle XIX, després en el segle XVI i, més tard en la Guerra Civil, tan propera i tan inconeguda. Un home amb gran diversitat d'interessos intel·lectuals, però amb el propòsit comú de llegir el passat que ens ha conformat i donar-lo a conèixer. Murillo és redactor de diverses entrades que la Gran Enciclopèdia Catalana té per a Menorca i ha estat encarregat d'elaborar els fascicles d'història de l'Enciclopèdia de Menorca. És membre de l'Institut Menorquí d'Estudis i del seu Consell Científic.
Andreu Murillo també és durant molts d'anys el punt de referència obligat de la cultura de signe progressista i catalanista. És l'home que intervé als congressos i a les trobades en nom de Menorca, l'etern representant a les taules rodones, el conferenciant, el polemista al diari, el prologuista, el pregoner de la Festa Major, és a dir, l'intel·lectual al carrer. Però, sobretot, és l'home que ens recorda els temps difícils de la resistència i la dignitat, i, per tant, la continuïtat d'un fil que no s'acaba de rompre: són els anys 50 i 60, els anys del catalanisme polític.
A tot això, hi hem d'afegir la seva tasca com a ensenyant, en la qual ha sabut combinar la feina diària a l'aula amb el cultiu silenciós de nombroses recerques. Mai no ha deixat el món de l'ensenyament: primer, va ser director del Centre de Recursos i, actualment, és coordinador de la UNED. En aquest camp, ha participat a les diverses escoles d'estiu, a Prada, al Primer Encontre de Ciències Humanes i Socials dels Països Catalans, a la Segona Setmana de Cultura Catalana a la Universitat de Barcelona i, també, a les Trobades a les Illes de la Mediterrània. Fou secretari de l'Ateneu de Maó els anys 60, conseller de Cultura del Consell Insular de Menorca en els anys de la preautonomia (1979-83), etapa en què també va fer part del Consell General Interinsular i va intervenir directament en la ponència redactora de l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears.
De les seves obres cal citar La revolució menorquina de 1810 (1977); Documentació medieval menorquina: el llibre la Cort Reial de Ciutadella, índex de cartes registrades des de 1350 a 1403 (1981); L'home i la terra a Ferreries: finals del segle XVI i començaments del XVII (1987); i, en col·laboració amb Ramon Rosselló Vaquer, Aportació documental a la història de Menorca; El segle XV; Els jueus dins la societat menorquina del segle XIV (Maó,1990); La revolta menorquina contra Joan II (1463-1472) (Maó, 1981).
El 1995 rebé el premi Josep M. Llompart, als premis 31 de Desembre de l'OCB.