5430 Matoll pulviformes espinosos, frigànics, endèmics de l’Euphorbio-Verbascion

Descripció de l’hàbitat ( Fisiognomia i estructura)

Les comunitats pulviniformes espinoses i subespinoses són característiques dels cims de les muntanyes de l’illa encara que no són exclusives d’aquestes, en aparèixer amb certa freqüència en estacions litorals. Tots dos ambients, a priori tan diferents, tenen en comú l’acció constant del vent, el que suposa un condicionant mecànic, d’erosió, d’humitat ambiental i de temperatura per al desenvolupament d’aquesta vegetació. Aquest factor, el pasturatge, la forta insolació, i l’escassa potència dels sòls (característica dels territoris càrstics que sovint és accentuada per l’erosió), ha determinat els trets primordials de les plantes que integren aquestes comunitats: la seva reduïda grandària (es tracta majoritàriament de caméfitos i nanofanerófitos) i el desenvolupament de mecanismes físics per a la protecció enfront de la sequera i l’excés d’insolació, ja sigui, primordialment, per la reducció de la superfície foliar (leptofilia), la espinescència o per la cobertura de pèl.

Addicionalment, un nombre important d’espècies han desenvolupat mecanismes contra la depredació de herbívors, ja sigui utilitzant amb doble funció estructures preexistents, com la producció d’espines, bé sigui mitjançant nous sistemes com pot és la síntesi de substàncies químiques disuasoras, del que és una notable manifiestación la proliferació de plantes que fan olor en les seves estructures verds. Com resum paisatgístic, ens trobem davant d’un matoll baix, poc dens, i aerodinàmic.

Els matolls xeroacàntics són freqüents en els ambients culminals ventejats de territoris amb bioclima mediterrani. No obstant això, la composició florística dels ginèsics presenta una molt escassa semblança amb els dels territoris de l’occident mediterrani (Península Ibèrica i nord d’Àfrica), trobant-se les afinitats més properes, quan es coneixen, a les illes de Sardenya o Còrsega o en les flores de demarcacions mediterrànies més orientals, el que els confereix una extraordinària singularitat.

Encara que en el seu origen havia de ser predominant el seu comportament com a comunitats permanents edafoxeroboreàfil -expuesata a vents del nord (situacions de crestes, d’esperó i de litoral ventejats), bona part de l’àmplia extensió que ocupen en l’actualitat es deu al seu comportament com comunitats de substitució de boscos i prebosques dels pisos mesomediterrani (superior) i supramediterrani o situacions costaneres ventejades.

Espècies diagnòstiques

Astragalus balearicus, Helichrysum microphyllum ssp. microphyllum, Hypericum balearicum, Rosmarinus officinalis subsp. palaui, Santolina chamaecyparissus subsp. magonica, Teucrium balearicum (T. marum ssp. occidentale), Teucrium asiaticum, Pastinaca lucida, Scutellaria balerica, Euphorbia fontqueriana, Genista valdes-bermejoi, Thymus herba-barona subsp. bivalens, Teucrium capitatum subsp. majoricum.

També:

Ampelodesmos mauritanica, Euphorbia pithyusa, Carlina corymbosa, Smilax aspera var. balearica, Sedum dasyphyllum ssp. glanduliferum, Rubia balearica.

Associacions reconegudes

• Teucrietum subspinosi O. Bolòs & Molinier 1958 (Mallorca)
• Astragalo balearici-Teucrietum mari Tébar & Llorens 1995 (Menorca)
• Santolino magonicae-Astragaletum balearici Gil & Llorens 1995 (Mallorca)
• Arenario bolosii-Euphorbietum maresii Romo 1990 (Mallorca)
• Genisto fasciculatae-Thymelaeetum velutinae Tébar & Llorens 1995 (Mallorca)

5430-1 Teucrietum subspinosi i Astragalo balearici-Teucrietum mari

Es tracta d’una vegetació caracteritzada per l’abundància de camèfits pulviniformes, ja que les espècies dominants són Teucrium balearicum, Teucrium marum subsp. i Astragalus balearicus. En els sòls més profunds Astragalus és especialment abundant, mentre que Teucrium, que és menys exigent quant a substrats, evidencia una presència més generalitzada encara que predomina en els més rocosos. Són molt característiques les comunitats que colonitzen els camps de lapiaz en què la roca aflorant satura el paisatge.

La raó que els coixinets espinosos siguin actualment els principals integrants d’aquest matoll s’ha de buscar, a més d’en els processos ecofisiològics i aerodinàmics (que els permeten superar la xericidad del medi), en el mecanisme de defensa que representen les estructures espinescents enfront de la depredació per herbívors.

Actualment, l’abusiu i descontrolat nombre d’aquestes representa ser, juntament amb el foc, l’agent més important que hi ha en contra i impedeix el desenvolupament de la vegetació potencial de bona part de les zones muntanyoses de l’illa de Mallorca.

Espècies diagnòstiques:

Astragalus balearicus, Helichrysum italicum subsp. microphyllum, Hypericum balearicum, Rosmarinus officinalis susp. palaui, Santolina chamaecyparissus ssp. magonica, Teucrium balearicum, T. marum subsp.

L’estat de conservació d’aquestes timonedes és bo, el que en bona mesura és conseqüència de la seva extraordinària capacitat colonitzadora, que li permet, per exemple, ser la primera comunitat que s’estableix en les vores dels camins nous de muntanya o litoral ventejat (quan no tracten amb herbicides) i comportar-se com invasora dels vells en desús, de manera que exerceix un paper important com a guaridor de les ferides que aquests produeixen en la vegetació. Només el sobrepasturatge sembla suposar un risc per a algunes espècies, les quals són consumides per les cabres quan l’aliment escasseja. Per contra, la degeneració edàfica de les muntanyes és un factor que juga a favor de la seva expansió, pel que la seva excessiva abundància es pot considerar com un indicador negatiu per a la valoració de l’estat de conservació del paisatge vegetal.

5430-2 Genisto fasciculatae-Thymelaeetum velutinae

Associació determinada per la presència d’un arbust espinós Genista valdes-bermejoi (= G. acanthoclada subsp. fasciculata), per unes poques espècies malacofilas de fulles proveïdes en superfície d’una coberta protectora de pèls (Thymelaea velutina, Cistus albidus), així com per diferents tàxons del gènere Fumana.

Es troba, localitzada a la Serra de Tramuntana, generalment per sobre dels 800 m d’altitud.

Ocupa llocs exposats al vent com colls, cims i vessants amb exposició N. Les més de les vegades, es desenvolupa sobre substrats de roca calcària tova de color gris-negrós, molt porosa i fàcils de disgregar, en els quals s’evidencia una forta erosió superficial.

De preferència, es comporta com una comunitat permanent edafoaeroxeròfila pròpia del pis mesomediteráneo superior amb ombroclima humit o subhumit. No obstant això, Genista valdes-bermejoi pot jugar un paper important en algunes formes de degradació de boscos i preboscos escleròfils. En aquestes circumstàncies, la dinàmica de recuperació de la vegetació potencial i la consegüent desaparició d’aquest arbust espinós sol ser molt ràpida.

Es poden diferenciar dues variants: una culminal i una altra de vessants. La primera correspon a comunitats una mica obertes (amb cobertures no superiors al 70%) i baixa alçada de la vegetació (menys d’1 m). Es caracteritza per l’abundància de Thymelaea velutina, Helianthemum apenninum i més ocasionalment d’Euphorbia fontqueriana, als quals acompanyen Rosmarinus oficinalis subsp. palaui i Teucrium balearicum. Sovint sol entrar en contacte catenal amb pastures entapissants del Arenarion balearici (de vegades, com en Massanella, amb les del Arenari bolosii-Euphorbietum maresii). En els vessants es troben les formes més denses (cobertures properes al 90%). Llavors, al costat de Genista valdesbermejoi, és comú Hypericum balearicum, mentre que escassegen estan absents T. velutina i E. fontqueriana. També és característic que es trobi en contacte amb pastures de substitució (Hypochoerido-Brachypodietum retusi) en els quals predomina el fenàs raull (Brachypodium ramosum).

Espècies diagnòstiques: Genista valdes-bermejoi, Thymelaea velutina, Helianthemum appeninum, Fumana , Cistus albidus, Erica multiflora, Hypericum balearicum, Rosmarinus officinalis ssp. palaui, Schoenus nigricans.

5430-3 Santolino magonicae-Astragaletum balearici

Es tracta de matollars d’una importància paisatgística remarcable, encara que d’una diversitat florística limitada, en els quals predominen els nanofanerófits i caméfits malacòfils aromàtics, de color grisenc-argentat (per tenir les fulles i encara els tiges cobertes de pèls), o espinosos.

És l’associació més termòfila del Hypericion balearici. Es comporta com una comunitat permanent edafoxerófila, relativament aerohalinotolerante que se situa, en la geosèrie litoral, en una franja propera al litoral compresa entre les comunitats halòfiles pulvinular-espinoses (Launaeion cervicornis -Crithmo-Limonietalia-) i les fruticedas esclerofil·les (Oleo-Ceratonion). També, pot substituir aquestes fruticedas esclerofil (generalment del Cneoro- Ceratonietum subass. juniperetosum, o del Smilaco-Ampelodesmetum) o als boscos litorals de pins (Junipero- Pinetum halepensis) en zones batudes periòdicament pel vent marí.

Predominantment, es distribueix per les costes NE de Mallorca, encara que pot estendre fragmentàriament cap a les de l’E i al N. A Menorca, es desenvolupa l’Astragalo-Teucrietum mari, que en les seves formes litorals presenta notables afinitats ecològiques.

Espècies diagnòstiques: Santolina chamaecyparissus ssp. magonica, Astragalus balearicus, Teucrium capitatum ssp. majoricum, Thapsia gymnesica, Rubia angustifolia, Aetheorhiza bulbosa ssp. willkommii, Euphorbia pithyusa, Euphorbia maresii ssp. maresii.

També:

Festuca arundinacea, Brachypodium phoenicoides, Crocus cambessedesii, Dactylis hispanica.

5430-4 Arenario bolosii-Euphorbietum maresii

Raríssim matollarsde poca alçada que es desenvolupa a pedrusques calcàries movents, formades per pedres de 2-10 (15) cm en vessants molt inclinats, exposats a nord, i colls de la Serra de Tramuntana, entre 1000 i 1200 m (Massanella). Els sols són argilosos, blanquinosos.

Espècies diagnòstiques: Euphorbia maresii subsp. balearica, Arenaria bolosii, Euphorbia fontqueriana, Hypericum balearicum, Helichrysum microphyllum, Rosmarinus officinalis subsp. palaui, Galium balearicum, Teucrium capitatum subsp. majoricum.

Ficha Jolube 5430 Matorrales espinosos de tipo frigánico endémicos de Euphorbio-Verbascion