5330 - Matolls termomediterranis i predesèrtics

Ullastrar amb Euphorbia dendroides	Garriga amb Euphorbia dendroides enfilada a una paret	Garriga amb Cistus monspeliensis
Cistus albidus	Myrtus communis (fruit)	Myrtus communis (flor)

Descripció de l’hàbitat ( Fisiognomia i estructura)

Formacions de matolls característiques de la zona termomediterrània. Queden inclosos els matolls, majoritàriament indiferents a la naturalesa silícia o calcària del substrat, que arriben seus majors representacions o el seu òptim desenvolupament a la zona termomediterrània. Malgrat la seva elevada diversitat local, poden considerar-se com una variant occidental de les friganes de la Mediterrània oriental, molt similars en el seu aspecte fisonòmic, les quals han estat incloses en un altre tipus d’hàbitat diferent (33) atenent la seva singularitat estructural.

Associacions reconegudes

• Ampelodesmo mauritanicae-Arbutetum unedonis Llorens, Gil & Tébar 2002
• Teucrio piifonti-Corydothymetum capitati Rivas-Martínez, Costa & Loidi 1992
• Cytiso fontanesii-Genistetum dorycnifoliae Rivas-Martínez, Costa & Loidi 1992
• Smilaco balearicae-Ampelodesmetum mauritanicae Rivas-Martínez in Rivas- Martínez, Costa, P. Soriano, Pérez
• Badia, Llorens & Roselló 1992
• Clematido balearicae-Myrtetum communis O. Bolòs & Molinier in O. Bolòs, Molinier & P. Montserrat 1970
• Cneoro tricocci-Rhamnetum bourgeani Tébar & Llorens 1995
• Cneoro tricocci-Pistacietum lentisci O. Bolòs & Molinier (1969) 1984
• Euphorbietum dendroidis Guinochet in Guinochet & Drouineau 1944
• Prasio majoris-Oleetum sylvestris O. Bolòs & Molinier 1969

Variabilitat

5330-1 Ampelodesmo-Arbutetum unedonis (arbossars)

Matolls tancats, edafófilo-dolomitícoles (raramente calcícola), de carácter lleugerament basòfil o neutròfil, determinat per l’abundància d’arbocera (Arbutus unedo). Són pròpies de territoris amb bioclima termo(meso)mediterrani amb ombroclima subhumit. Es comporta com una comunitat de substitución d’alzinars i, en rares ocasions, com crestes permanents i costers erosionats. Si es desenvolupen en substrats dolomítics permeables (normalment gravosos) que generen sòls arenosos o sobre del calcàris decarbonatas. Localment ho fan al argilosos poc o gens carbonatats del Keuper.

Depenent de les característiques edàfiques és possible diferenciar tres variants d’aquesta comunitat: un en què domina coscoll (Quercus coccifera) que estroba a les zones més àrides i en els que els sòl són més rocosos o pedregosos; un segon, en el què l’espècie abundant és el bruc (Erica arborea), que creix a les parts més baixes dels vessants, valls i cims dels turons de les zones més plujoses, amb menys carbonats actius; i la tercera, que es caracteritza per l’abundància de argelaga (Calicotome spinosa) que es sol ocupar les zones més baixes de les vessants i valls, però a àrees amb amb substrats frescos i rics en partícules fines i pel comú sotmeses a incendis.

Les grans superfícies colonitzades per aquestes comunitats es localitzen a les zones meridionals de la serra de Tramuntana (pe. una notable representació es pot veure a serra de Na Burguesa i en els entorns del Puig de Galatzó), en el massís de Randa Galdent i a la Serra de Llevant. També es troba a les illes de Menorca i Eivissa.

Aquesta comunitat és objecte d’incendis forestals freqüents. Sobre les dolomies, la seva recuperació per rebrot és relativament ràpida, si els substrats no pateixen erosió intensa, gràcies a les espècies esclerofil·les i al càrritx (Ampelodesmos mauritanica). A les fases inicials d’aquesta recuperació els espais oberts són ràpidament repoblats per matolls del Anthyllido-Teucrietum majorici, que són acompanyats per fenassars del Hypochoerido- Brachypodietum retusi. En el cas que els incendis siguin poc reiteratius, el pi (Pinus halepensis) s’estableix amb gran rapidesa, el que proporciona en poc temps un estrat arbori a la comunitat. No obstant això, aquesta situació només és molt estable en les zones més xèriques de l’àrea de distribució de la comunitat.

Espècies diagnòstiques:

Pinus halepensis, Arbutus unedo, Calicotome spinosa, Erica arborea, Phillyrea angustifolia, Pistacia lentiscus, Quercus coccifera, Rhamnus ludovici-salvatoris, Teucrium chamaedrys subsp. pinnatifidum, Olea europaea, Osyris alba, Rhamnus alaternus, Erica multiflora, Dorycnium pentaphyllum, Cistus salvifolius, Cistus albidus, Bonjeania (Lotus) hirsuta, Lonicera implexa, Rubia peregrina subsp. longifolia, Smilax aspera var. balearica, Ampelodesmos mauritanica, Brachypodium retusum, Carex hallerana var. bracteosa.

5330-2 Clematido balearicae-Myrtetum communis (murterars)

Matollars edafohidrófils densos i fragants en què predomina la murta (Myrtus communis).

A Mallorca, apareixen disperses per nombroses localitats, encara que rares vegades arriben a ser unitats de vegetació importants en el paisatge ja que per al seu desenvolupament necessiten sòls profunds o obagues fresques.

Poden suportar una moderada hidromorfia, pel que és freqüent la incorporació d’algunes espècies típiques de substrats temporalment inundats en les comunitats que colonitzen planes humides i àrees adjacents a les rambles i rieres.

Es distribueix, sobre sòls hidromórfics, per zones termo i mesomediterranies inferiors en barrancs i rambles ombrívols on reben aportacions hídriques suplementaries en l’època de pluges. Els sòls que evolucionen sobre substrats del Keuper semblen especialment propicis per a aquestes comunitats, com es demostra al Port d’Es Canonge o a Fangar (Campanet).

La presència ocasional (Eivissa) de baladres (Nerium oleander) sembla marcar els aspectes més hidròfils de la comunitat.

Els murtars es comporten com un tipus de vegetació permanent edafohidrófila.

La murta és planta usada com ornamental des d’almenys l’època àrab i a Mallorca per a la fabricació de productes cosmètics (aigua de murta). En èpoques d’escassetat de tanins era explotat per obtenir aquests productes de la seva escorça (pe. molins de moldre murta de la Vall d’Fangar). A més és planta medicinal (regulació de la regla, combatre refredats, etc) i fins i tot en algunes zones d’Espanya es fa servir com a substitut del pebre (Galícia). A Sardenya s’usa per preparar licors.

La densitat de les masses de murtes, la seva vitalitat i la presència d’un embull de lianes són els millors indicadors que es poden utilitzar en l’avaluació de l’estat de conservació de les murtedas.

Espècies diagnóstiques:

Myrtus communis, Calicotome spinosa, Pistacia lentiscus, Olea europaea, Pistacia lentiscus, Calicotome spinosa, Phillyrea media ssp. rodriguezii, Rubia peregrina subsp. longifolia, Asparagus acutifolius, Clematis cirrhosa var. balearica, Smilax aspera var. balearica, Rubus ulmifolius, Ampelodesmos mauritanica, Arisarum vulgare, Brachypodium ramosum, Brachypodium sylvaticum.

5330-3 Comunitats d’escanyacabres y alacantins (Cneoro tricocci-Rhamnetum bourgeani)

Matollar espinescent, poc dens, baix (0,5-2 m), edafoaeròfil, pròpi de litosòls calcaris situats en enclavaments de muntanya, caracteritzada per la presència de l’arç negre mallorquí (Rhamnus bourgeanus). Creix a zones amb bioclima meso o termomediterrani superior amb ombroclima subhumit o humit.

S’estableix en zones molt ventades, com a penya-segats, esperons i terrenys rocosos de lapiaz, de les serres de Tramuntana i Llevant, on es comporta com a comunitat permanent. No obstant això, també actua com a comunitat de substitució d’alzinars, de bosquines d’Acer granatense i de boixedes.

L’erosió del sòl o els incendis l’empobreixen, de manera que desapareixen els elements menys espinosos. La majoria de les espècies que la integren tenen un sistema radicular profund, el que els permet aprofitar la humitat que es conserva entre les esquerdes de les roques, i fulles amb superfície reduïda, el que els permet limitar les pèrdues per evapotranspiració i així poder superar l’acció dessecant del vent.

La seva variabilitat ve condicionada pels diferents relleus en els quals pot desenvolupar-se.

En els penya-segats i esperons s’enriqueix amb espècies de tendència rupícola com Hippocrepis balearica subsp. balearica i Galium crespianum. A les zones de lapiaz de pendent poc accentuada, com al cim del Teix, on és evident el seu comportament com a comunitat sustitoria l’alzinar de muntanya, són més abundants les espècies esclerofil·les. En els relleus pronunciats, en els quals els processos erosius són intensos i el percentatge de roca aflorant augmenta, es posa de manifest que aquests matollars tendeixen a ser substituïts per timonedes xeroacàntiques, bàsicament per timonedes pulviniformes de eixorba-rates blanc (Teucrietum subspinosi -Hypericion balearici-).

Espècies diagnòstiques:

Rhamnus bourgeanus, Cneorum tricoccon, Euphorbia characias, Genista majorica, Juniperus oxycedrus, Ampelodesmos mauritanica, Rosmarinus officinalis subsp. palaui, Smilax aspera var. balearica, Teucrium balearicum (Teucrium marum subsp. occidentale), Osyris alba, Urginea maritima.

5330-4 Comunitats de lleterassa (Euphorbietum dendroides i Cneoro-Ceratonietum var. euphorbia dendroides)

Comunitat arbustiva oberta amb predominança de lleterassa (Euphorbia dendroides). Es comporta com una comunitat permanent edafoxerófila pròpia del pis termomediterrani d’ombroclima subhumit o sec. S’estableix sobre litosòls argilosos, fissures en pendents pronunciades dels penyals calcaris o en zones fortament cartificadas, mostrant una neta preferència per les situacions orientades al S o l’E i, encara, per altres condicionades pel temperament que proporciona la influència dels vents marins. Es troba des d’uns metres per sobre del nivell del mar fins a una mica més de 500 m d’altitud.

Espècies diagnòstiques: Asparagus albus, Clematis cirrhosa var. balearica, Ephedra fragilis, Euphorbia dendroides.

Variabilitat i peculiaritats: Les formes d’aquesta vegetació en què el seu dinamisme no està bloquejat (són una fase dinàmica transitòria, que evoluciona cap a les comunitats climàtiques) ha sigut incloses dins de les vars. d’Euphorbia dendroides. Les que no evolucionen s’han inclós dins del Euphorbietumdendroidis, que té caràcter edafoclimácic (permanent).

Al llarg de l’any l’aspecte de la comunitat, que suporta nivells de sequera elevats però sempre que aquests s’assoleixin de manera progressiva (és a dir, tolera malament l’alternança repetida de períodes humits i secs), experimenta canvis cromàtics espectaculars que van associats a la biologia de la lleterassa. Durant l’època humida, les grans mates d’aquesta espècie presenten el seu característic color verd clar. Aquesta aparença canvia radicalment quan arriba l’estació seca, llavors les fulles primer groguegen i després enrogeixen, arribant finalment a perdre, de manera que durant l’estiu roman l’estructura nua de la planta, en forma de petit arbre caducifoli estival, constituïda per tiges joves crasulescentes de color vermellós i per altres més vells de color progressivament més grisenc.

A la pol·linització d’Euphorbia dendroides intervenen principalment dípters, encara que poden intervenir altres tipus d’insectes i encara, localment, rèptils (com les sargantanes a Cabrera).

La dispersió de les llavors que inicialment és autócora (dispersa les seves llavors en un entorn de fins a una desena de metres), però pot ser combinada, per intervenció de les formigues. Aquestes, que s’alimenten l’estructura blanca (carúncula), situada en un extrem de la llavor, i que és rica en olis. Aquest fet sol determinar una dispersió a major distància (mirmecocoria).

Distribució: Menorca Mallorca i Eivissa (Vedrà)

5330-5 Comunitats de càrritx i arítja (Smilaco balearicae-Ampelodesmetum mauritanicae)

Matollars florística i fisionòmicament dominat per les grans mates de càrritx (Ampelodesmos mauritanica) i pels coixinets d’arítja (Smilax aspera var. balearica). Es comporta com una comunitat de substitució, de vegades amb aspecte de permanent, que s’instaura després de la degradació dels alzinars de muntanya (Cyclamini-Quercetum ilicis) i dels termòfils que viuen en territoris amb ombroclima humit o subhumit, principalment sobre sòls profunds i més o menys argilosos i compactes.

Espècies diagnòstiques:

Ampelodesmos mauritanica, Asparagus acutifolius, Asparagus horridus, Brachypodium ramosum, Calicotome spinosa, Carlina corymbosa, Daphne gnidium, Euphorbia characias, Olea europaea, Pistacia lentiscus, Rubia peregrina subsp. longifolia, Smilax aspera var. balearica.

Variabilitat i peculiaritats: En els sòls més erosionats, la comunitat adquireix un caràcter més casmofític, desapareixent alguns caméfits i nanofanerófits i apareixent espècies pròpies dels matolls xeroacàntics de lapiaz, com l’estepa joana (Hypericum balearicum).

De vegades, en alguns peus de paret ombrívols, generalment orientats al N, sobre sòls rics en matèria orgànica procedent dels materials que es deprenden dels penyals i penya-segats, en els quals prosperen comunitats rupícoles (Brassico balearicae-Helichrysion rupestris i / o relictes de bosquines d’Acer granatense), aquesta comunitat adquireix un aspecte més megafórbico (amb major quantitat de plantes herbàcies altes) i és una mica més rica en geòfits i camèfits. Es caracteritza per la presència dels endemismes com Helleborus lividus, Paeonia cambessedesii, així com Viola alba subsp. dehnhartii. A aquestes poden ser acompanyade de diverses espècies de les timonedes xeroacàntics (com l’estepa joana), així com algunes rupícoles (com ara Crepis triasii i Digitalis minor). A les solanes la palònia borda (Helleborus lividus), que posseeix un caràcter més mesòfil, escasseja o falta. A les estacions més humides, es orla amb pastures cespitoses-higròfiles (Arenarion balearici: -Sibthorpio- Arenarietum balearici i Solenopsio balearicae-Naufragetum balearicae).

Les poblacions de càrritx responen molt bé als incendis, de fet, en gran mesura, són fruits de la seva acció. Això que indueix els pagesos a provocar-los ja que el rebrot permet obtenir masses d’herba tendra amb la que alimenta el bestiar, malgrat elpobre valor nutrici que té.
L’efecte més notable de la combinació foc i pasturatge és l’increment dels processos erosius, sent la degradació edàfica que provoquen una de les principals causes de la seva pobresa específica, de retard de la seva evolució progressiva i, també, que tendeixin a ser substituïdes per comunitats pulvinular-espinoses (Hypericion balearici).

Distribució: Menorca i Mallorca

5330-6 Ullastrars i matars no arborescents (Cneoro tricocci-Ceratonietum siliquae i Prasio- Oleetum sylvestris)

Inclou la major part de la vegetació no arborescent en la qual dominen el llentiscle (Pistacia lentiscus) i l’ullastre (Olea europaea subsp. sylvestris). Es comporta com a comunitat edafoxerófila en zones amb ombroclima subhumit o sec (semiàrid). La seva composició florística és complexa, encara que són clarament predominants els arbustos, als quals acompanya una reduïda representació d’herbàcies.

Espècies diagnòstiques:

Ceratonia siliqua, Pinus halepensis, Olea europaea ssp. sylvestris, Pistacia lentiscus, Olea europaea ssp. sylvestris, Pistacia lentiscus, Anagyris foetida, Chamaerops humilis, Cneorum tricoccon, Ephedra fragilis, Euphorbia dendroides, Phillyrea angustifolia, Phillyrea mediarodriguezii, Prasium majus, Rhamnus alaternus, Rhanmnus oleoides ssp. angustifolia, Withania frutescens, Asparagus acutifolius, Asparagus albus, Asparagus horridus, Clematis cirrhosa var. balearic, Rubia peregrina ssp. longifolia, Smilax aspera var. balearica, Arum pictum, Brachypodium retusum.

La variabilitat d’aquestes comunitats és gran. Així, en zones càlides i sobre substrats rocosos del Miocè i del Quaternari, es desenvolupa una vegetació rica en escanyacabres (Cneorum tricoccon) i espareguera de gat (Asparagus albus). També en àrees càlides, sobre terrenys més o menys profunds i rics, es troba una altra amb abundància de gargalló Chamaerops humilis) i llistó –fenas reüll- (Brachypodium retusum). En zones erosionades del litoral o en petits torrents sol dominar el llentiscle (Pistacia lentiscus).

Aquesta elevada variabilitat de formes de vegetació depèn en gran mesura del tipus i intensitat de les intervencions humanes que s’han realitzat. Segons les interpretacions actuals cal considerar, majoritàriament, com fàcies de diferents comunitats de la Pistacio- Rhamnetalia alaterni.

Distribució:

Prasio majonis-Oleetum sylvestris a Menorca; Cneoro tricocci-Ceratonietum siliquae a Mallorca.

5330-7 Brugueres (poblacions d’Erica arborea)

Brolles denses, de fins a 2 m d’alçada, en les quals és característica la presència de bruc.

Es desenvolupen a costers, fons d’avalls de serres calcàries i a dolines. Generalment, és característic que els substrats siguin pobres en carbonats actius o no tenguin carbonats (pe. el argilosos del Keuper) i rics en partícules fines.

Per la seva singularitat, destaquen les formacions de les dolines de la serra de Tramuntana (pe. d’Escorca) ubicades en territoris de bioclima meso (termo)mediterranis d’ombroclima subhumit-humit.

5330-8 Teucrio piifonti-­Corydothymetum capitati

S’inclouen en aquest grup diferents tipus de vegetació heliòfila de les Pitiüses en què predominen els arbusts fruticosos i sufruticosos( de 0,2 a 1,5 m) , molts d’ells espècies leptofil·les o malacofil·les (nanofaneròfits i camèfits), i plantes herbàcies (principalment hemicriptòfits) que creixen sobre substrats bàsics no salins (principalment margues, dunes, calisses i dolomies), prims, poc desenvolupats, generalment sense horitzó superior, i rics en carbonats Formen part d’el timonedes, romaninars, espinars, estepars, brolles, etc.

S’estableix en zones amb bioclima termomediterrani i ombroclima sec o semiàrid.

Es comporten majoritàriament com etapa de substitució dels preboscos esclerofil·les.

Espècies diagnòstiques:

Predominen les espècies de les famílies Lamiaceae (Labiades), Fabaceae (Fabàcies o Lleguminoses) i Cistaceae (Cistàcies). Cistus albidus, Cistus monspeliensis, Cistus salvifolius, Coris monspeliensis, Dorycnium pentaphyllum, Erica multiflora, Fumana ericoides, Fumana laevipes, Genista biflora (=Cytisus fontanesii), Genista dorycnifolia, Genista hirsuta, Gladiolus sp., Globularia alypum, Helichrysum stoechas, Lavandula dentata, Leuzea conifera, Ononis minutissima, Ophrys spp., Phagnalon rupestre, Rosmarinus officinalis var. officinalis, Satureja barceloi (Thymus inodorus), Teucrium capitatum subsp. majoricum, Thymbra capitata, Ulex parviflorus, Viola arborescens.

5330-9 Cytiso fontanesii-Genistetum dorycnifoliae

Es tracta d’una comunitat, amb preferència edàfica pels sòls arenosos, de port arbustiu (fins a 2 m d’alçada) i cobertura variable dominades per faneròfits i nanofanerófits de biotip retamoide-genistoide (Genista). A Eivissa, única illa on apareix, es presenta en zones amb ombroclima sec (pluges entre 250-600 mm).

Sol ocupar cotes inferiors de relleus muntanyosos, vessants, solanes amb influència marítima, on constitueixen romanents de vegetació. No li agraden les intervencions humanes.

Espècies diagnòstiques: Genista dorycnifolia.

Ficha Jolube: 5 pre-estépicos