Història de Margarita Fullana Riera

Conversant amb un amic, Antonio (Toni) Mayol, l’amo de l’Hotel Balear de Can Pastilla, em va dir «escriu la vida de ta mare, la seva vida entre les dues vores Mallorca-Buenos Aires». Això, així, potser no té sentit, però aquesta xerrada va tenir lloc l’any 2021, durant la pandèmia. Jo, a Buenos Aires, i Toni, a Mallorca, a 11.000 km de distància, però totalment units per un sentiment: les arrels, una cosa que és dins i és el motor de la nostra vida. Vaig néixer a l’Argentina, però tot el que em fa feliç està relacionat amb aquesta illa preciosa, a la qual ma mare anomenava «la perla de la Mediterrània», i els meus fills, d’una quarantena d’anys, el meu espòs i el meu net estimen. I perquè no es perdi tot el que vaig mamar de la meva família mallorquina, vet aquí la història de la meva mare, Margarita Fullana Riera.

Nascuda a Manacor, filla de Catalina Riera Grimald i Miguel Fullana Fullana, va ser la cinquena i sisena dona de la família, ja que la meva mare va ser bessona. La seva germana major, Magdalena, havia nascut el 1890; després van venir Catalina, Francisca (morta als 2 anys), Francisca (novament), María, i les bessones Margarita i Bárbara, l’any 1908. Més tard, tres homes: Sebastián, Rafael i Miguel. El meu avi Miguel poca cosa sabia de llegir ni escriure. Va tenir diverses feines a una fàbrica de calçat, una de soda, i sobrevivia mantenint la seva família nombrosa. Quan van néixer les bessones, la meva àvia alletava Maria, que tenia 15 mesos, per la qual cosa no podia alletar les tres. Va cercar una dida a Manacor però no en trobava i aleshores va aparèixer un matrimoni, la família Rosselló, de Vilafranca de Bonany, un poble prop de Manacor, que, havent tingut diversos embarassos, només tenien dos fills vius: Jaume i Juana María, que tenien aproximadament 10 anys. En aquell moment, sa dida (en desconec el nom) i es didot havien tingut un altre infant, també mort, i per això, tenint llet per alletar i atesa la distància entre pobles, van anar a cercar una de les bessones per criar-la a la finca rural Son Orlandis (lloc pròxim a Vilafranca). Van anar a cercar-la amb un carro a Manacor i la meva àvia Catalina els va donar a triar quina se’n volien dur i van triar Margarita, qui després seria ma mare. Conta ella que tenia 3 o 4 dies de vida i la van triar perquè semblava més «forta». Ma mare contava que durant 5 o 6 anys —no ho record bé— cada dos o tres mesos la duien amb carro des de Son Orlandis fins a Manacor perquè els seus pares la veiessin. Ma mare recordava que hi anava plorant i que tornava cantant, perquè vivia lliure en aquesta casa de pedra a la muntanya —que vaig conèixer el 1998, ja derruïda— on tenien cabres i una era la que donava la llet per a ella. Contava que era la nina aveciada d’aquesta família, que no va tenir més fills. Devers l’edat de 6 anys, els seus pares de criança van demanar als qui després serien els meus avis, Miguel i Catalina, adoptar la nina, i els digueren que tindria el mateix tracte que els seus altres dos fills, a qui ma mare anomenava germans de llet, ja que els meus avis tenien 5 filles dones i 3 homes, i a Margarita només la veien de manera esporàdica. La meva àvia es va ofendre i els contestà que no els donaria la nina i els obligà a deixar-la a Manacor amb els seus 8 germans, als quals gairebé no coneixia i que, a més, li deien la muntanyesa. Contava que enyorava la dida i el didot, i els seus germans de llet, Juana María i Jaume. Ma mare pensava que no l’estimaven. I així, separats, i les famílies ofeses, no es van veure mai més. La meva mare s’integrà en la seva família de sang (encara que mai no va oblidar la seva família de llet), va anar a l’escola de les monges, on només li ensenyaven resar i brodar, poc d’escriptura i matemàtiques, i després va fer feina a la fàbrica de perles Majorica, on la seva tasca era col·locar les perles punxant-les en uns suros perquè li donassin el bany perlat amb un producte que feia olor de plàtan. Sembla ser que la meva àvia odiava els plàtans perquè duien la roba impregnada amb aquesta olor. També treballava amb ella la seva germana Maria, que enfilava les perles. Ma mare contava que entre les 6 dones s’alternaven per a anar a dormir amb l’àvia, i anaven amb ella a cercar pomes. Els germans homes anaven a escola dels monjos Baberets, prop de sa Bassa. Cap a 1923, el meu avi Miguel intentà fer un negoci amb catalans que venien de la Península i li van vendre unes màquines per fer sabates. Com que gairebé no sabia llegir, va signar, va donar els doblers i mai no van arribar les màquines. Gairebé en la ruïna, sense doblers, sense feina i 9 fills per mantenir, va dir a la meva àvia que se n’anava a Barcelona a cercar els qui l’havien estafat i que si no els trobava marxaria a l’Argentina, on ja hi havia dos germans de la meva àvia (radicats a Santa Fe). Evidentment, no els va poder trobar i s’embarcà tot sol cap a Buenos Aires. Quan va arribar, l’any 1923, va contactar amb immigrants espanyols i sobretot balears, entre els quals hi havia Miguel Palmer, qui anys més tard va ser famós com a fabricant de sabates a Buenos Aires —tenir una sabata elàstica de PALMER era un luxe. Assabentada la meva àvia que el meu avi era a l’Argentina, dos mesos més tard hi va enviar la seva filla major, Magdalena, i la tercera, Francisca, les quals en arribar van anar a viure amb son pare a una habitació en el barri de Boedo, lloc triat pels immigrants balears, sobretot mallorquins, i barri on encara ara hi ha la Casa Balear de Buenos Aires, lloc de reunió dels balears i els seus descendents. Començaren a fer feina a la fàbrica de Palmer. Van passar dos anys i la meva àvia, el 1925, va vendre tot el que li quedava a Manacor i s’embarcà cap a Barcelona amb els 7 fills restants. Arribaren al port de Buenos Aires al febrer de 1925. Reunida la família, llogaren un petit apartament i tota la família (els 11) vivien plegats en el barri de Boedo. Les filles majors dividien les tasques entre ser a casa o treballar a la fàbrica o a ca seva. Quan la meva mare va arribar tenia 17 anys i hi anà amb un certificat de treball com a modista. Miguel, el petit, tenia 7 anys i els tres homes van cursar l’escola primària a Buenos Aires, on el major, Sebastián, destacà com un excel·lent dibuixant (anys més tard va ser el dissenyador de calçat de la marca Palmer). El record davant el cavallet, amb un cigarret en la boca i el carbonet, dissenyant i fent l’especejament de la sabata. Era un artista i les seves pintures de cavalls eren incomparables.

Quan els llaços s’han d’unir no importa el temps que passi ni la distància. El que em sap greu és que la meva mare no hagi pogut viure aquestes emocions.

L’any 1968 viatjaren a Espanya dues de les meves ties, Francisca i María; la meva mare no va voler viatjar. Llavors va ser la bessona Bárbara i van estar allà sis mesos a la casa d’un dels seus cosins, Miguel Serra Llodrá, amos d’una fàbrica de mobles de l’av. Rosselló, anomenada Style. Tenien una casa a Porto Cristo. Ma mare no hi va voler anar. Li vaig demanar perquè no havia volgut estar amb els seus germans de llet i la resposta va ser que li causava enyorança i pena. Per descomptat, les meves ties havien duit un quadre on érem els quatre: la meva mare, el meu pare, la meva germana i jo.

El 1998, quan hi vam ser per primera vegada, el primer que ens van dur va ser aquest quadre. A més, hi havíem anat amb el nostre fill Mariano, de 18 anys, i l’oncle Xisco (nebot de llet, fill de Jaume). Ens va dir que ens duria a conèixer la meva família i vam anar al cementeri de Vilafranca a visitar les tombes dels avantpassats.

L’any 1969 les meves ties van tornar després de la seva estada a Mallorca on visitaren tant la família de sang com també la família Rosselló. Per sort, conserv fotos d’aquestes trobades. La meva tia Mary havia visitat el Sr. Rich, l’amo de la fàbrica de perles Majorica. Ja era un ancià i el cuidaven dues cosines de les meves ties. Recordava que la meva mare havia fet feina allà, i abans de partir el Sr. Rich li va donar a la tia Mary un collaret de perles (original, amb numero de sèrie, per a la meva mare com a record), collaret que encara conserv amb el paper original, i altres collarets i polseres de perles per regalar a la família. Va anar passant el temps i les cartes i les targetes van continuar viatjant. Jo vaig acabar els primers estudis, vaig començar a treballar en la docència i vaig continuar estudiant en el conservatori. Més tard, vaig conèixer Francisco, ens casàrem i vam anar a viure a Buenos Aires, prop de la casa dels meus pares. Passà el temps i va néixer Pablo, el nostre fill major. La meva mare em comentà que ja no rebia notícies. Sabia que el seu germà Jaume havia mort i presumia que la seva esposa també; qui escrivia era el seu nebot de llet, Juan. De sobte, un dia va aparèixer la meva mare agitant un sobre i contentíssima ens va dir «notícies de Mallorca». Amb emoció vaig obrir el sobre i qui escrivia era Xisca, Francisca Grau Rosselló, neta de Jaume, de 15 anys, que com que l’àvia havia mort havien anat a netejar la casa amb la seva mare Margarita, on continuaven vivint Juan i Xisco, a Vilafranca. Margarita va tenir tres fills: Xisca, els bessons Juan i Antonia (Juan ja mort molt jove), i Antonia, que viu a Manacor amb el seu marit i les seves dues filles, Sarafeli i Claudia. Xisca conta que li cridava l’atenció la foto que hi havia al costat de la xemeneia de la casa de la seva àvia i quan demanava qui eren li contestaven «la família d’Amèrica ». Xisca li va dir a la seva mare que ens escriuria i des d’aleshores estam en contacte: cartes, fotos, correus electrònics, Facebook... fins que l’any 1998 vaig anar a conèixer les meves arrels.

Xisca ens va rebre al port perquè nosaltres érem a Barcelona i havíem viatjat amb vaixell fins a Palma. D’allà vam anar a Montuïri, on tenien una casa llogada per passar l’estiu i ens esperaven el seu marit Enrique i la seva filla, Selena, de 7 anys. Enrique havia preparat una paella valenciana, perquè ell era d’allà. Vam estar una setmana i vam conèixer els llocs on ma mare va néixer i es va criar: Son Orlandis i Manacor, d’on va partir cap a Amèrica. La meva mare va viure parlant de la seva illa, «la perla de la Mediterrània» i no va deixar mai de parlar el seu dialecte mallorquí. Va morir l’any 1993 als 86 anys. Cantava i cuinava sense perdre els seus costums: les coques, ensaïmades, robiols de brossat o de cabell d’àngel, crespells, sopes, cocarrois...

Lamentablement, els meus fills Pablo i Mariano no tenen la nacionalitat espanyola perquè la seva àvia (la meva mare) per ser dona no va poder transmetre-la i jo tampoc encara que som ciutadana d’origen; no obstant això, les netes del germà de la meva mare Rafael sí la tenen perquè el seu avi era home. Des de 2010 demanam un canvi d’una legislació que discrimina per gènere. Algun dia les Corts ho tindran en compte. Seria tancar un cercle i un reconeixement a tants espanyols que per diferents motius van haver d’emigrar, perquè els seus descendents tinguessin reconegut per sempre aquest llaç entre els dos continents. L’agraïment és infinit a aquestes famílies que ens reben; no tindrem la mateixa sang però el que ens uneix és un amor a aquesta terra en la qual desitjaria passar la resta de la meva vida. Potser hauré oblidat episodis, però no podré oblidar l’amor que aquestes famílies del cor ens professen.

Tan sols, GRÀCIES.

Margarita Catalina Coq Fullana