\ El Consell de Govern ha aprovat també els premis Ramon Llull d’enguany
\ Són els màxims guardons que atorga la CA i es lliuraran el pròxim 28 de febrer a la Llotja de Palma
El Consell de Govern ha acordat concedir enguany tres medalles d’or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears: una a títol pòstum al director de cinema Agustí Villaronga Riutort, una a l’escriptora Antònia Vicens Picornell i una tercera a l’escriptor Gabriel Janer Manila. La Medalla d’Or és el màxim guardó que atorga la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i té per objecte honorar els mèrits assolits, de manera individual o col·lectiva, per les persones físiques o jurídiques que s’hagin distingit per la seva trajectòria personal o professional en la defensa, la promoció o el foment de les institucions i dels interessos generals de la comunitat autònoma de les Illes Balears, i la labor de les quals hagi tingut una projecció especial fora de l’àmbit de les Illes Balears.
Durant el Consell de Govern que s’ha duit a terme aquest dilluns també s’ha aprovat la concessió de catorze premis Ramon Llull i una menció especial amb motiu dels 40 anys de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. El Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears és una distinció que té per objecte honorar i distingir, de manera individual i col·lectiva, les persones físiques i jurídiques que s’hagin destacat dins el territori de les Illes Balears pels serveis prestats en els àmbits cultural, esportiu, jurídic, empresarial, cívic, humanitari, de recerca, d’ensenyament i lingüístic.
La Medalla d’Or i els premis Ramon Llull són els màxims guardons que atorga la Comunitat Autònoma i es lliuraran en un acte el pròxim 28 de febrer a la Llotja de Palma, a les 19.00 h.
Medalles d’Or
Agustí Villaronga Riutort (Palma, 1953 - Barcelona, 2023)
Fou un director de cine, guionista i actor nascut a Palma.
Va ser un dels més brillants cineastes de l’Estat espanyol. El rei Felip VI li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts 2022, dedicada a tots els creadors que cerquen una veu personal.
El 1987 va rodar un llargmetratge, Tras el cristal, que va ser seleccionat al Festival de Berlín.
El 1989 va dirigir la pel·lícula El niño de la luna, que va ser guardonada amb tres premis Goya, d’un total de deu nominacions.
El 2000 dirigí la pel·lícula El mar, basada en la novel·la de Blai Bonet i ambientada durant la Guerra Civil espanyola a l’illa de Mallorca. Va ser presentada al Festival de Berlín i nominada a l’Os d’Or. El seu reconeixement es fa internacional i guanya el Premi Manfred Salzgeber a la innovació. El 2001 va rebre el Premi Nacional de Cinema de Catalunya.
Dirigeix, juntament amb Isaac P. Racine i Lydia Zimmermann, Aro Tolbukhin: dins la ment de l’assassí (2002). Fou guardonat amb el Premi Ariel (de Buenos Aires) com a millor guió original i nominat a la millor pel·lícula i direcció.
El 2010 estrena Pa negre. Aquesta pel·lícula es presenta al Festival de Cinema de Sant Sebastià i guanya nou premis Goya (entre els quals, el de millor direcció) d’un total de catorze nominacions. El 2011 va rebre el Premi Nacional de Cinematografia i la seva pel·lícula Pa negre va ser seleccionada per competir per l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
Entre els diferents guardons per la seva trajectòria, ha rebut reconeixement per part dels Premis Gaudí, Bisnaga de Plata i el Festival de Cannes, així com un homenatge de l’Spanish Cinema Now a Nova York.
Entre les darreres pel·lícules, va rodar El ventre del mar a Mallorca l’any 2021.
Deixa com a obra pòstuma la pel·lícula Loli Tormenta.
Antònia Vicens i Picornell (Santanyí, 1941)
Va néixer a Santanyí el 27 de març de 1941. La seva obra inclou tots els gèneres: novel·les, contes i reculls poètics. Deixa, de moment, un llegat a la literatura de disset títols de narrativa i cinc de poesia.
Ha obert un camí per als escriptors mallorquins, tant per als qui van venir immediatament després com per als qui van arribar més tard.
Dos anys després de la seva primera publicació, es va donar a conèixer amb el premi més important de la literatura catalana, el Premi Sant Jordi de novel·la amb 39º a l’ombra.
Aquest va ser el primer d’una llarga llista de reconeixements, entre els quals destaquen la Creu de Sant Jordi, el Premi Ramon Llull, el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura i Esport. Recentment, li han concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de l’any 2022.
Antònia Vicens i Picornell és una fervent defensora de la llibertat d’expressió i de la creació. Ha lluitat per fer-nos arribar la veu dels escriptors silenciats. Els temes que la preocupen són la condició de la dona, la soledat i la terra pròpia, és a dir, els canvis que ha patit l’illa de Mallorca durant els darrers anys.
Diu que va començar a escriure poesia de manera espontània el 3 d’agost de 2006, quan feia tres anys que son pare era mort, mentre prenia el sol en una petita terrassa de casa seva.
I afegeix: «He viscut d’una manera apassionada i servil, es podria dir. El jou de les paraules i ara les paraules em passen factura. A vegades em sembla que les sent riure. Són molt poderoses. Són Déu.»
Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940)
Ha destacat per la seva dedicació docent i la seva obra pedagògica tant en les etapes de primària i secundària com també per la seva docència universitària a la UIB.
Destaca pel seu coneixement i la difusió que ha fet de la nostra cultura popular i també per la seva obra literària, principalment la seva novel·la i la literatura infantil.
Gabriel Janer Manila nasqué al municipi mallorquí d’Algaida l’any 1940. Es va formar entre Algaida i Palma. L’any 1959 acaba els estudis de magisteri i comença la preparació de les oposicions de mestre. És en aquests anys que comença a escriure, principalment teatre. L’any 1962 guanya la plaça de mestre i és traslladat a Llubí (Mallorca) i també comença la llicenciatura de Filosofia i Lletres a la Universitat de València. Exerceix de mestre a Sóller i a Son Ferriol (Palma). L’any 1964 trasllada la seva matrícula universitària a la Universitat de Barcelona i s’especialitza en Pedagogia.
L’any 1967, guanya el premi Ciutat de Palma de novel·la amb L’Abisme. Finalitza els estudis de Filosofia i Lletres l’any 1970. Durant l’any següent rep el Premi Víctor Català amb l’obra El cementiri de les roses i el Premi Josep Pla amb el relat Els alicorns. L’any 1975 comença a impartir classes a la Universitat de Barcelona i obté el Premi Josep Maria Folch i Torres de literatura infantil amb El Rei Gaspar, llibre que l’any següent serà declarat d’interès infantil pel Govern d’Espanya. L’any 1978 es doctora a la Universitat de Barcelona. El 1984 obté plaça de professor titular a la Universitat de les Illes Balears.
En els anys següents obté diferents reconeixements per la seva obra literària infantil. Destaca el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil del Ministeri de Cultura el 1988 per Tot quant veus és el mar. Serà candidat per primera vegada al Premi Hans Christian Andersen, considerat premi Nobel de la literatura infantil. L’any 1990 obté la Càtedra de la UIB en l’àrea de Teoria i Història de l’Educació. Torna a guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil del Ministeri de Cultura el 1994 amb Han cremat el mar. Per segona vegada serà candidat al Premi Hans Christian Andersen.
L’any següent comença a dirigir l’Institut de Ciències de l’Educació de la UIB fins a l’any 2002. L’any 1997 rep el IV Premi Carlemany de novel·la per l’obra Els jardins incendiats. La Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi el 1998 pel conjunt de tota la seva obra. Durant els anys següents continua rebent diferents reconeixements per diferents obres.
L’any 2004 és nomenat president de l’Institut d’Estudis Baleàrics, càrrec que ocupa fins a l’any 2007, any en què rep el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes per la novel·la Tigres. Gabriel Janer Manila és membre de diferents organismes i també publica de manera periòdica articles d’opinió a diferents mitjans de comunicació.
Premis Ramon Llull
Marià Castelló Martínez (1976)
Es va llicenciar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la Universitat Politècnica de Catalunya, l’any 2002 i, ben aviat, la seva singular concepció arquitectònica és reconeguda, amb l’obra del propi domicili despatx, es Pujol de s’Era, a la venda des Pi des Català, que rep el premi Òpera Prima - Art Jove 2006. És finalista als WAN House of the Year Award 2007 i és seleccionada per als Premis d’Arquitectura Espanyola 2007, del Consell Superior d’Arquitectes d’Espanya. Durant aquests vint anys de professió des que es va llicenciar, Marià Castelló ha dissenyat i dirigit l’execució d’obra nova i també intervencions de rehabilitació i reforma d’immobles existents, amb un acurat respecte al conjunt de l’espai resultant. Però una bona part important dels seus projectes ha tingut com a objectiu rehabilitar, destacar, restaurar i fins i tot difondre elements del patrimoni cultural de l’illa de Formentera. El 2007 identifica i senyalitza les fites de les gràcies atorgades pel rei Carles II a Marc Ferrer i Antoni Blanc al final del segle XVII i que significaren el començament de la repoblació reglada de Formentera. Entre el 2007 i el 2008 restaura la torre de la Gavina. Entre 2009 i 2010 dirigeix l’obra del Centre Artesà Antoni Tur «Gabrielet», a Sant Francesc, amb projecte d’Elías Torres i José Antonio Martínez-Lapeña. El 2016 executa la restauració de la torre des Pi des Català, que queda en segona posició en els Premis Europeus d’Intervencions en el Patrimoni Arquitectònic AADIPA i que el 2018 guanya el premi a la Millor Obra XII-XV i el Premi de l’Acadèmia en la 7a edició dels Premis d’Arquitectura d’Eivissa i Formentera, a més de quedar finalista en la XIV Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme. El 2017 és finalista en la cinquanta-novena edició dels Premis FAD pel seu projecte de restauració del fossar Vell de Sant Francesc i el 2018 obté una menció en els Premis d’Arquitectura d’Eivissa i Formentera pel seu projecte d’aparcament subterrani a la plaça d’Europa des Pujols. El mateix any s’executa el seu projecte del Centre d’Esports Nàutics de Formentera a l’Estany des Peix. I en aquests moments es troba enllestint un projecte executiu de recuperació i reforma de la capella de sa Tanca Vella i el seu entorn per encàrrec del Consell Insular de Formentera. Les seves intervencions en elements patrimonials traspuen un coneixement del conjunt de sabers acumulats durant generacions, i premediten la consciència de l’escala limitada i la fragilitat de l’illa. El procediment de Marià Castelló de conèixer, entendre, respectar i, només aleshores, intervenir en el patrimoni, valora en l’imprescindible l’aportació contemporània i facilita la lectura de l’edifici històric, dos aspectes, entre molts altres, que palesen el respecte modèlic envers la història de l’illa.
Marià Torres Torres (Sant Antoni de Portmany, 1957)
Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, va obtenir el grau amb el treball Aspectes sociolingüístics de la cançó popular tradicional eivissenca: la vocal neutra, dirigit per Antoni M. Badia i Margarit. També a la mateixa universitat es doctorà amb la tesi Reals ordinacions de la Universitat d’Eivissa (1663), dirigida per Joan Veny i Clar.
Des de 1982 és catedràtic de Llengua Catalana i Literatura i ha impartit docència a diversos instituts d’Eivissa; va ser director de l’Institut Quartó de Portmany des de 1988 fins a 2004. Entre els anys 2001 i 2004 fou professor associat de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Va ser professor dels cursos de llengua i cultura catalanes de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UIB, director d’activitats de temps lliure i professor de l’escola d’educadors de temps lliure Portus Magnus, president de l’Arxiu de Cultura Popular d’Eivissa i Formentera des la seva fundació el 1997 i responsable a les Pitiüses del projecte «Arxiu audiovisual dels dialectes catalans» de la UIB; amb aquest motiu ha enregistrat diverses converses amb persones de les Pitiüses. Ha impartit cursos i conferències en diversos àmbits i ha estat professor visitant de la Universitat de Bolonya el curs 2004-2005. Ha estat col·laborador del Diccionari de
Teatre de les Illes Balears, dirigit per Joan Mas i Vives i publicat per la UIB.
El 1972 va començar a treballar amb el Grup de Teatre Ca Nostra, el qual va dirigir entre 1975 i 1985. També ha impartit classes de teatre i expressió corporal a l’Institut Santa Maria i a l’IES Quartó de Portmany; d’aquest darrer centre ha estat director del grup de teatre.
És col·laborador i cap d’àrea de Llengua i Literatura de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera i autor de nombrosos llibres de filologia i cultura popular, de poesia i de didàctica, entre els quals cal esmentar els següents: La llengua catalana a Eivissa al segle XVII. Reals ordinacions de la Universitat d’Eivissa (1663). Introducció. Estudi lingüístic i transcripció (1991), Aproximació a la gramàtica infantil. Estudi de la parla d’una nena eivissenca de 2 anys i 6 mesos (2002), Antropologia d’Eivissa i Formentera. Mitologia, creences, festes, costums (1998), Antropologia d’Eivissa i Formentera. Herbes, pastors, ses matances (1999), Cançoner tradicional eivissenc. Materials de literatura oral recollits per na Maria Torres Prats (2004), Didàctica de l’escriptura. Aplicacions de la Metodologia CPP-TRS (Tonfoni, 1986-94) a l’illa d’Eivissa (2002), Esglésies d’Eivissa (2003), amb dibuixos de Luis Cervera i fotografies de Santiago Barberan, Arxiu de l’església de Portmany (2006) i Quadern de mar (1995), poesia. És autor de més d’una cinquantena d’articles publicats en revistes de les Pitiüses i d’altres indrets de parla catalana.
El 2004 guanyà, ex aequo, el Premi de la Nit de Sant Joan, categoria C, concedit per l’Institut d’Estudis Eivissencs, institució que el 2006 li concedí la Menció d’Honor Sant Jordi en reconeixement de tota la seva tasca intel·lectual.
És autor, director i actor teatral. Va fer les primeres provatures damunt l’escenari amb el Grup de Teatre Ca Nostra l’any 1972, dirigit per Josep Marí Ribas, Reiala, amb l’obra La rosa de Navidad, adaptació d’un conte popular nòrdic. Amb el mateix grup va actuar en les obres La barca sin pescador, d’Alejandro Casona (1973); La mordaza, d’Alfonso Sastre (1973); Fedra, de Miguel de Unamuno (1974), i va participar en diversos recitals poètics de Federico García Lorca, Antonio Machado, Miguel Hernández, Pablo Neruda i Octavio Paz. També prengué part a De amor y de guerra (1975), muntatge basat en textos de Pablo Neruda i de Bertolt Brecht, i a Poemas y canciones (1975) de Bertolt Brecht.
És autor i director dels muntatges Coses de sempre, estrenada al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona l’any 1978 pel Grup de Teatre Ca Nostra, que és una tragèdia situada a l’Eivissa púnica; Titellamón, estrenada pel mateix grup al saló Ca Nostra d’Eivissa l’any 1983, que tracta d’una sèrie de quadres avantguardistes que denuncien la incomunicació i la misèria humana, i Tres instants en la vida de Marià Villangómez, estrenada a l’Auditori de Sant Antoni de Portmany l’any 2000, dins els actes d’homenatge de l’Any Villangómez, a càrrec del Grup de Teatre de l’IES Quartó de Portmany.
Entre els anys 1980 i 1988 va dirigir, adaptades per ell mateix, les següents rondalles de Joan Castelló Guasch, representades pel Grup de Teatre Ca Nostra: Sa rateta, Es ca des paperet, Sa bruixa de la Mola, Es geperut i ses fades, Sa sogra de Sant Pere, Es adagis, Es fameliar, Es barruguet i Es gegant des Vedrà. L’any 1982 va dirigir el muntatge de texts, música i danses medievals Romancer eivissenc, espectacle que es va representar conjuntament amb l’Escola de Dansa de María Martín i Paco Torres.
El 2013 publicà el poemari Breviari per a temps de magranes i el 2018, Terra endins. Mar enllà. El 2016 publicà Excel·lències de la llengua catalana a Eivissa. El 2019 sortí Sant Antoni de Portmany. Notes per a la història i aquell mateix any fou guardonat amb la Medalla d’Or del municipi de Sant Antoni de Portmany.
Des de l’any 1991 dirigeix el Grup de Teatre de l’IES Quartó de Portmany i hi actua. Entre els muntatges d’aquest grup, es poden destacar En Pere Bambo, basada en la rondalla de Joan Castelló Guasch, en la qual interpretava el paper de Pere; Moros a la costa (1994), de Pepita Escandell; Ses farinetes (1996), adaptació d’una rondalla de Joan Castelló Guasch; Metge a garrotades (1998), de Molière; La comèdia de l’olla (1999), de Plaute; Davallament de la creu de Lluc Cardona (2002 i 2003), i Na Catalineta (2003), basada en la rondalla eivissenca de Hans Jakob Noeggerath.
Trinitàries de Santa Eulària
El desembre de 1937, vuit religioses mallorquines s’establiren a Sant Antoni de Portmany i a Santa Eulària des Riu.
A Santa Eulària des Riu s’establiren al carrer de Sant Jaume, on obriren una escola d’educació infantil que va romandre oberta durant molts d’anys. Promogueren la construcció d’un oratori que va esdevenir la capella de Lourdes. També col·laboraren decididament en la celebració de les processons del Dijous i el Divendres Sant a la postguerra, que a començament del segle XXI s’han tornat a recuperar amb força.
Quan es tancà l’escola infantil, aixecaren un edifici nou i promogueren el Centre Mare de Déu del Remei, que acull menors en situació de desemparament o en risc d’exclusió social.
La seva tasca assistencial amb menors va fer que fossin premiades amb el Premi Illes Pitiüses l’any 2005 i el 2012 amb la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu.
Club Vidalba
El Club Vidalba és una entitat sense ànim de lucre dinamitzada per personal voluntari que té com a objectiu principal organitzar activitats esportives i de temps lliure per a joves amb algun tipus de discapacitat. Va néixer fa 25 anys a partir de la iniciativa d’un grup de persones l’activitat de les quals girava al voltant de la Delegació a Menorca de la Federació d’Esports per a Discapacitats.
El 15 de maig de 1997, se signà l’acta fundacional del Club Esportiu Vidalba, encara que els seus inicis venen del 7 d’abril de 1994, quan van ser nomenats Delegació a Menorca de la Federació Balear d’Esports per a Discapacitats.
El Club Vidalba és, de fet, l’únic club esportiu d’aquestes característiques que hi ha actualment a Menorca. L’associació compta amb una vintena de voluntaris per atendre devers 70 usuaris de tot Menorca. Desenvolupen activitats d’oci i temps lliure, activitats físiques i esportives.
Enguany celebren 25 anys de reivindicació, possibilitant l’esport per a totes les capacitats i aconseguint fer de l’esport a Menorca també una eina de normalització d’unes persones que, llavors, hi tenien un accés restringit, per no dir inexistent. Gràcies a l’esforç de voluntaris, monitors i entrenadors, el Club Esportiu Vidalba ha aconseguit deixar palesa la força de voluntat i de superació d’esportistes en l’àmbit local, balear i, en algun moment, també en l’àmbit nacional.
El Club Vidalba treballa combinant el foment de l’activitat física de competició amb el foment de l’activitat lúdica i participativa.
Fent servir l’esport com a mitjà, es treballa en la inclusió de les persones amb discapacitat i se’ls proporciona una vida activa i inclusiva.
Llorenç Capellà Fornés (Montuïri, 1946)
Ha excel·lit en diversos gèneres literaris com la novel·la i el teatre, però també en assaig, conte i poesia. Igualment, destaca en el camp del periodisme. És premi Ciutat de Palma de novel·la (1981), Premi Víctor Català, en narració breu (1985), Premi Ignasi Iglésias de teatre (1985), Premi Born de teatre (2003). Ha practicat l’assaig i la investigació periodística i històrica amb obres com Quinze empresaris mallorquins (1975), Mallorca i el món obrer (1976), Diccionari Vermell (1989) i Crònica de la mort ignorada (2014), en què parla dels assassinats d’uns mallorquins durant la Primera Guerra Mundial. En el cas del Diccionari Vermell, ens trobam davant una obra i eina base per a la memòria democràtica, tant per a familiars com per a investigadors, que ha servit per preservar la memòria dels represaliats, així com de testimonis que ja no hi són. El conjunt de l’obra és d’un immens valor per a la memòria col·lectiva de les Illes Balears.
Moviment Feminisme a l’Escola
És un col·lectiu de persones coeducadores dels centres educatius de les Illes Balears.
Va sorgir el 2018, durant la celebració del 8M, com un moviment espontani de mestres d’escola compromeses amb la promoció de la igualtat i la lluita contra la violència masclista en els centres educatius.
A través d’activitats com tallers, exposicions i teatre el col·lectiu ha arribat a milers d’infants i adolescents de les Illes Balears amb l’objectiu d’implicar els nins i nines en la construcció de la igualtat i la lluita contra la violència masclista.
#Volem és un vídeo col·lectiu promogut des de Feminisme a l’Escola, en el qual varen participar 73 centres educatius d’arreu de les Illes Balears amb un clam comú: defensar la coeducació com a eina per construir la igualtat des de les aules, i avançar cap a una societat feminista i més justa.
El 2020, amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, es va estrenar el videoclip #Romplacadena, d’elaboració pròpia, a partir de totes les aportacions de 66 centres educatius de les Illes Balears. Aquest vídeo consisteix en una recopilació d’accions individuals i quotidianes que es poden fer per eliminar les violències masclistes.
L’any 2022, amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, el moviment va fer feina en el tema de la violència estètica, l’impacte de la qual és especialment negatiu entre els joves i els influeix des de petits a través dels estereotips de gènere. El missatge principal del 25N va ser: «Som subjectes, no objectes». A més, Feminisme a l’Escola fa feina en anàlisi de publicitat, anàlisi de xarxes socials, repercussió de les xarxes socials en la imatge que els adolescents tenen d’ells mateixos, etc.
El moviment Feminisme a l’Escola va rebre, amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, el reconeixement Meninas 2022
Premi Ramon Llull per la seva tasca de sensibilització contra la violència de gènere i d’educació en valors feministes que duu a terme en més d’un centenar de centres d’ensenyament a les Illes Balears.
Quely
Empresa mallorquina que es dedica a l’elaboració de galetes d’oli artesanals conegudes com a quelis.
Des de mitjan segle XIX, la família Doménech fabrica aquestes galetes, que abans es coneixien com a galetes de vaixell, per la seva similitud amb alguns productes de fabricació britànica; galetes d’Inca, en referència al seu origen, o també galetes d’oli, per un dels seus ingredients.
L’any 1935 Jaume Doménech Borrás va construir a Inca el que seria el primer edifici de la fàbrica. Va morir l’any 1947 i els seus fills varen continuar la seva obra. El 1970 el negoci familiar es constitueix com a societat anònima quan es va crear Quely, SA.
Al llarg dels anys, la notorietat de les Quelitas ha anat creixent i l’empresa actualment disposa d’una àmplia gamma de productes, que són distribuïts en el mercat nacional i internacional. Actualment, 150 anys després d’aquelles elaboracions artesanals, continua sent una empresa de capital cent per cent mallorquí.
Joana Mascaró Obrador (Campos, 1981)
És presidenta de la Federación de Asociaciones de Mujeres Rurales de les Illes Balears (FADEMUR-Illes Balears). Entre els objectius d’aquesta entitat hi ha el foment i la promoció de les dones rurals i les seves famílies; la promoció de la participació, la presència i l’empoderament de les dones rurals per a la vida política, econòmica, cultural i social de l’àmbit rural; el foment, la promoció i el suport d’iniciatives emprenedores de les dones del medi rural vinculades amb els sectors agrícola, ramader, agroalimentari, artesanal, els serveis socials en les zones rurals, així com de la resta d’emprenedories en l’àmbit rural, especialment les que augmentin l’ocupabilitat de les dones rurals; la promoció d’accions de sensibilització que contribueixin a la conscienciació de les desigualtats de gènere i les conseqüències que produeixen sobre les dones i la infància (violència de gènere, tràfic amb finalitats d’explotació econòmica o laboral o sexual, exclusió social, prostitució, desigualtat salarial, absència de mesures de conciliació i corresponsabilitat, bretxa digital, etc.); la promoció i el suport a accions de sensibilització que contribueixin a la conscienciació de les desigualtats que pateixen les dones i les menors discapacitades que viuen en el medi rural, amb especial èmfasi en les actuacions que prevegin l’ús de noves tecnologies que ajudin a millorar el nivell d’integració personal i laboral; la promoció de l’ús i la formació en noves tecnologies de la informació i la comunicació entre les dones rurals i les seves famílies per reduir la bretxa digital entre medi urbà i medi rural, entre dones i homes, i la representació internacional dels interessos de les dones que viuen i treballen en el medi rural a Espanya, mantenint amb aquesta finalitat relacions estables amb organitzacions afins, especialment europees.
Treballa a la Unión de Pequeños Agricultores y Ganaderos-AIA Illes Balears des de 2004, en què ha desenvolupat una tasca important en la implantació de l’organització en l’arxipèlag balear. En el 8è Congrés Federal de la Unión de Pequeños Agricultores y Ganaderos va ser elegida secretària executiva, càrrec renovat en el 9è Congrés, el 2016.
Salut Deudero Company
És doctora en Biologia. Especialitzada en Ecologia Marina, ha treballat com a investigadora a Bèlgica i al Regne Unit. Fou la primera directora del Centre Oceanogràfic de les Illes Balears.
Es llicencià en Biologia el 1991 a la Universitat de Barcelona i es doctorà el 1999 a la Universitat de les Illes Balears amb la tesi Relaciones tróficas en las comunidades ícticas asociadas a dispositivos agregadores de peces. La seva recerca se centra en la contaminació del mar: estudia l’impacte dels plàstics sobre el medi marí, i més concretament de les conseqüències de la seva disgregació en microplàstics. També participa en estudis de monitoratge de la brossa marina mitjançant imatges de satèl·lit com el projecte MIREIA (Marine litter signatures in synthetic aperture radar images).
Margarita Victoria García Cañellas, coneguda com a Mavi García Cañellas
Duatleta i ciclista professional.
Va guanyar tres medalles al Campionat Mundial de Duatló els anys 2016 i 2017, i una medalla al Campionat Europeu de Duatló de 2017.
Especialista en duatló —amb tres campionats d’Espanya de duatló de llarga distància (2015, 2016 i 2017). El 2015, gràcies a una concentració a la qual va ser convidada per l’equip ciclista Bizcaia-Durango, es va incorporar a aquest equip per córrer el calendari professional ciclista.
Durant la temporada 2015 va ser triada pel seu equip de ciclisme per córrer diverses carreres internacionals; va aconseguir acabar la Fletxa Valona Femenina (cursa de màxima categoria puntuable per a la Copa del Món) i va ser top 30 a les dues espanyoles (la Durango-Durango Emakumeen Saria i Emakumeen Euskal Bira). A causa de la seva bona progressió, va ser seleccionada per la Selecció d’Espanya per córrer el Gran Premi de San Luis Femení 2016 i el Tour Femení de San Luis 2016.
Va guanyar la primera prova de la Copa d’Espanya de Ciclisme 2016. En les tres curses ciclistes següents de categoria professional va acabar entre les vint millors. Una setmana després del seu darrer top 20 internacional en ciclisme va ser tercera en el Campionat Mundial de Duatló i campiona en la prova de relleus.
Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) i Escola en Pau
L’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) és una organització no governamental, independent de tendències polítiques o religioses, que pertany a un moviment internacional d’amistat amb el poble sahrauí.
Té com a objectiu donar a conèixer la situació d’aquest poble a l’opinió pública, denunciar la violació dels drets humans en els territoris ocupats del Sàhara Occidental, proporcionar ajuda humanitària als campaments de refugiats de Tindouf a Algèria i reivindicar que es compleixi el dret d’autodeterminació com a país lliure i independent.
Aquesta ajuda es canalitza a través de projectes de cooperació sanitària, educativa i d’enviament de material de primera necessitat mitjançant caravanes. A més, des de l’AAPSIB també organitzen conferències i debats per apropar la causa sahrauí a la ciutadania de les Illes Balears, com també fan possible que, a través del programa «Vacances en pau», nines i nins sahrauís puguin passar els mesos d’estiu acollits per famílies de les Illes Balears.
El projecte «Madrassa, escola en pau» neix l’any 2002, fruit d’una iniciativa de famílies que havien anat acollint infants sahrauís que residien als campaments de refugiats sahrauís d’Algèria, conscients de les mancances que pateix el poble sahrauí en tots els àmbits, de salut, d’alimentació, d’educació, i en vista de l’enorme interès per aprendre que mostraven molts dels infants acollits, es varen proposar dur a terme un ambiciós projecte educatiu: l’acolliment familiar de nines i nins per un temps indeterminat, per tal que poguessin assolir una bona formació acadèmica que havia de redundar en benefici del seu poble.
Des de llavors, han anat creixent cada any i han aconseguit que molts infants d’entre 8 i 12 anys gaudeixin d’educació, juntament amb les seves famílies d’acolliment, i d’una experiència vital única en la qual es combinen solidaritat, tolerància, aprenentatge, salut, amistat, afecte i cultura.
Aquesta entitat, a través de les famílies d’acollida, ha fet possible l’escolarització dels infants acollits, i els ha facilitat la integració a l’escola. A més, el fet de preservar la seva identitat cultural i participar en campanyes de sensibilització ciutadana són altres dels objectius d’Escola en Pau. D’altra banda, aquesta entitat ha treballat de valent fent difusió i pedagogia de la situació de la població sahrauí i de la seva causa, amb l’organització d’activitats que fomenten el contacte amb les seves arrels culturals i familiars i accions de sensibilització que donin a conèixer aquest projecte i les circumstàncies del poble sahrauí a la població de les Illes Balears.
Aquest projecte és una mostra de l’enorme solidaritat de les Illes Balears i el seu compromís amb la justícia social. Tot això és possible gràcies a la generositat de les famílies acollidores, l’esforç d’adaptació dels joves estudiants, la confiança de les famílies biològiques i la gran tasca d’un voluntariat de luxe. Aquests motius els fan mereixedors d’aquest reconeixement.
3 Salut Mental
3 Salut Mental és una entitat que demostra que sumar forces dona grans resultats.
La que s’ha convertit en una de les entitats que fa més feina amb la salut mental a les Illes Balears va néixer el 2014, quan tres associacions sense ànim de lucre (Gira-Sol, Es Garrover i Estel de Llevant) varen decidir aliar-se i treballar plegades. Partien amb tres compromisos fonamentals que calia acomplir: compartir i sumar experiència i coneixements en els serveis que cada entitat oferia a les seves respectives zones geogràfiques; dur endavant projectes i serveis conjunts a tota l’illa de Mallorca i donar més visibilitat als problemes de salut mental i combatre l’estigma. Tot amb la intenció clau que l’atenció a persones amb un trastorn de salut mental sempre es fes en col·laboració amb les famílies i amb un equip de professionals molt qualificat.
El 2020, més de 900 persones amb diagnòstic de salut mental van participar en els seus programes i serveis, amb un equip de més de 180 professionals.
Gairebé deu anys després, han aconseguit el seu objectiu. I no només això, també han aconseguit ser un referent per a tots els que volen treballar en pro de la salut mental.
Ara mateix, 3 Salut Mental ofereix els serveis de suport a l’habitatge, de formació dual, d’inserció laboral a empreses externes, de serveis ocupacionals, d’atenció integral i promoció de l’autonomia, d’habitatge supervisat i té centres especials de treball propis.
Entre els seus projectes hi ha l’aigua Tres Glops (un projecte d’emprenedoria social i innovador posat en marxa el 2015, que, a partir de l’embotellament i la distribució d’aigua, afavoreix la inserció laboral mitjançant el Centre Especial de Treball i incorpora missatges antiestigma a les fonts d’aigua); Obertament Balears (un projecte que desenvolupa a les Illes el programa de lluita contra l’estigma d’Obertament, iniciat a Catalunya l’any 2010; el projecte «What’s up! Com vas de salut mental?», que es desenvolupa a instituts i centres de secundària amb el suport també de la Fundació La Caixa i CaixaBank, o el projecte «3 Circular: economia social, desenvolupament local i salut mental».
Fundació Tribunal d’Arbitratge i Mediació de les Illes Balears (TAMIB)
La necessitat d’oferir als treballadors i empresaris de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears un instrument que facilitàs les relacions laborals va ser la causa perquè els agents socials, la Confederació d’Associacions Empresarials de Balears (CAEB), la Unió de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederació Sindical de Comissions Obreres de les Illes Balears (CCOO), sobre la base de l’esforç mutu i del diàleg social, signassin el 20 de desembre de 1995 el Primer Acord Interprofessional pel qual es constituïa el Tribunal d’Arbitratge i Mediació de les Illes Balears (TAMIB). Aquest Acord es va publicar en el BOCAIB de 6 de febrer de 1996 i fou desenvolupat pel Reglament de 3 de març de 1996.
Amb caràcter general, el TAMIB és competent per tramitar els procediments per a la solució dels conflictes laborals individuals, plurals i col·lectius, tant els d’aplicació i interpretació de normes com els d’interessos, en qualsevol de les seves modalitats, sorgits entre empresaris i treballadors o les seves respectives organitzacions.
Sobre els mèrits del TAMIB, en destaca la creació, la implantació i el posterior desenvolupament d’un sistema de resolució de conflictes laborals previ a la via judicial per a tot l’àmbit de les Illes Balears des de la base del diàleg social entre els sindicats i les patronals més representatius.
A més, és l’única entitat que pot desplegar l’activitat de conciliació prèvia a la via judicial en substitució de la instància administrativa.
Joan F. López Casanovas
La trajectòria vital i professional de López Casasnovas, finat el juliol de 2022, avalen aquest reconeixement pels serveis prestats en els àmbits de la llengua, la cultura, l’àmbit parlamentari, de gestió política, cívic, humanitari, de recerca i de l’ensenyament. Sempre va demostrar un compromís inequívoc amb la llengua i la cultura catalanes, exercit tant des de càrrecs institucionals com des de posicions cíviques.
Nascut a Ciutadella el 1952 i lligat a l’illa de Menorca durant tota la seva vida, es va llicenciar en Filologia Romànica i es va especialitzar en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i fou professor de llengua i literatura a l’IES Josep M. Quadrado de Ciutadella fins que es va jubilar. A banda d’aquesta tasca docent, desenvolupà una intensa activitat com a investigador de la llengua i literatura catalanes, i com a activista cultural i escriptor.
Fou conseller de Normalització Lingüística del Consell Insular de Menorca entre el 1979 i el 1983, en el que va ser el primer càrrec de política lingüística dels Països Catalans. També va ser conseller de Cultura i Educació del Consell (1983-1992) i diputat del Parlament de les Illes Balears (1983-1992), institucions des de les quals impulsà actuacions a favor de la llengua i la cultura catalanes. Joan F. López és encara avui recordat com un dels oradors més brillants que han passat per les institucions de les Illes Balears.
En el camp de la investigació, fou autor de diversos estudis sobre la cultura catalana, el folklore i la toponímia de Menorca, sempre des del rigor i l’excel·lència. En el vessant literari, conreà sobretot la poesia (en part sota el pseudònim de Pere Xerxa) i sempre orientà i donà impuls als nous valors de la literatura menorquina.
De López Casanovas destaca també l’activitat divulgadora dels valors de la cultura menorquina i catalana en general, a través de nombrosos mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals.
Servidors públics (Estatut d’autonomia)
L’any 2023 es commemora el quarantè aniversari de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. La Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, d’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, va suposar l’establiment d’un sistema d’autogovern, la consolidació del principi de cooperació entre els pobles que formen la comunitat insular i va suposar una eina eficaç per a la convivència, el progrés social, polític i econòmic de les Illes Balears, com també el marc idoni per a l’enfortiment de vincles humans, culturals i lingüístics que cohesionen la societat balear.
L’aprovació de l’Estatut d’autonomia va suposar l’assumpció per part de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de competències dins el marc establert en la Constitució espanyola de 1978. A més, en l’Estatut es recullen les bases per al traspàs dels serveis corresponents a aquestes matèries.
Aquesta Llei ha sofert dues modificacions; una per la Llei orgànica 9/1994, de 24 de març, de reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, i l’altra per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. Ambdues reformes han dotat la nostra autonomia de més contingut de competències i han acomodat les nostres institucions d’autogovern a la nova realitat espanyola i europea.
El desenvolupament de les competències i la posada en funcionament dels serveis públics que ens varen venir transferits no s’haurien fet efectius sense el treball d’un conjunt de servidors públics que amb la seva feina incansable varen contribuir a materialitzar la nova realitat que venia marcada per l’Estatut d’autonomia.
Menció especial al col·lectiu de servidors públics que amb el seu compromís varen ajudar a vertebrar els serveis públics transferits amb l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears.