LOGO CAIB
...
7 de març de 2017
Compareixença de la Presidenta al Parlament sobre els resultats de la Conferència de Presidents celebrada a Madrid el 17 de gener de 2017
Compareixença de la Presidenta al Parlament sobre els resultats de la Conferència de Presidents celebrada a Madrid el 17 de gener de 2017
President,
Senyores i senyors diputats,
Torn a pujar a aquesta tribuna, no només en compliment d’un mandat de la Cambra.
Estic aquí a petició pròpia, seguint la línia de comportament parlamentari d’aquest Govern. Vull que els representants polítics de la nostra societat coneguin de primera mà els resultats i les conclusions de la Conferència de Presidents, a la qual vaig participar, a Madrid, el passat 17 de gener. Ho vaig fer en nom del Govern de les Illes Balears i com a portaveu de les reclamacions que la nostra societat considera imprescindible i just que siguin contestades per part del Govern de l’Estat.
I és aquí on es demostra la nova manera de fer política que s’ha instaurat amb els partits que signàrem els Acords de Governabilitat. La preparació de la Conferència va ser un exercici de participació i diàleg. El document de negociació que vaig defensar no recollia la postura unilateral del Govern, va ser el fruit d’escoltar la societat civil i els partits polítics. Abans de la Conferència de Presidents vàrem obrir una ronda de sis reunions sectorials amb totes les organitzacions sindicals i empresarials, amb representants del món educatiu, amb entitats socials vinculades a l’atenció a la dependència, amb els consells insulars, amb la Federació de Municipis i també amb tots els grups parlamentaris d’aquesta cambra.
De tots hem recollit propostes que s’han transformat en esmenes o nous acords o que han centrat les meves intervencions en el transcurs de la Conferència. A tots els hem tramès després els acords que ens plantejaven, les nostres reivindicacions i els acords finalment assolits. I a tots també els mantindrem informats de les passes que es vagin fent per fer efectius els acords d’una Conferència que s’hauria de fer de manera més habitual i periòdica.
En aquest punt no puc deixar de mencionar que el Govern de l’Estat va decidir recuperar la conferència per un interès que no se li escapa a ningú –la pèrdua de la seva majoria absoluta parlamentària. Però ara ja no es tracta de trobar excuses per defugir el debat. El fet és que, després de cinc anys, els presidents autonòmics han pogut una altra vegada reunir-se per discutir i negociar pactes amb els quals avançar en la cohesió i la millora territorial d’una Espanya descentralitzada però que, lamentablement, ha patit un retrocés en aquesta matèria.
La presència de les Illes Balears a la Conferència de Presidents respon a una obligació: l’obligació d’aprofitar tots els marcs de diàleg que s’obrin per millorar el nivell de vida dels homes i dones de les nostres illes. La confrontació sense oferir alternatives és un exercici estèril. El victimisme, una irresponsabilitat, pel que té de desistiment de funcions. I callar, el pitjor que li pot passar a la ciutadania.
Ara, els ciutadans de les Illes Balears no veuen com els seus representants acoten el cap. Veuen com el Govern reclama el que necessita la seva terra per créixer com a poble. El Govern no participa al Consell de Política Fiscal i Financera i calla. El Govern no va a les conferències sectorials i calla. El Govern no s’entrevista amb els ministres i calla. I el Govern no va anar a la Conferència de Presidents i va callar ni, com també es feia abans, aplaudí propostes inassumibles.
Vaig participar a la Conferència de Presidents amb l’objectiu d’aconseguir acords i obrir debats que són necessaris per a la nostra terra, però també per al conjunt d’Espanya. Amb peticions i propostes.
Per tant, sí, la Conferència de Presidents arriba tard, però aquí no estam per enrocar-nos per simples estratègies partidistes que poden donar avantatges a curt termini però que són letals després. Estam per avançar i aportar solucions als molts de problemes que s’han generat després de cinc anys sense diàleg.
Venim d'una crisi econòmica molt profunda, molt dura, que s’ha gestionat amb unes polítiques equivocades per part del mateix govern d'Espanya que segueix encapçalant Mariano Rajoy. No podem oblidar les polítiques de retallades i austeritat mal enteses que van dur a eliminar la universalitat de la sanitat; a oblidar-se de les obligacions de l’Estat cap al sistema de dependència; que varen permetre que s’hagi instal·lat la precarietat al món laboral amb l’aparició de la figura del nou treballador pobre o imposicions ideològiques com la LOMCE.
És dins aquest marc polític, econòmic i social on hem de situar la Conferència celebrada el passat 17 de gener i les nostres peticions. S’ha de dir que existia un ordre del dia previ marcat pels temes següents: el sistema de finançament, la Llei d’estabilitat pressupostària, el pacte educatiu, el repte demogràfic, la cooperació en matèria de protecció civil, la Llei de garantia d’unitat de mercat i de la mobilitat administrativa i el funcionament dels òrgans participats pels governs d’Espanya i de les comunitats autònomes.
Davant aquesta proposta, amb quines reclamacions vàrem viatjar a Madrid dins el que podem considerar l’agenda balear? Evidentment, la principal exigència –i amb la qual tots vostès estan d’acord, senyories– és la millora del finançament i el reconeixement de la insularitat. Però més enllà d’aquesta reclamació històrica i imprescindible, les nostres Illes també varen demanar una major dotació per fer efectiva la Llei de dependència; la derogació del Decret sanitari 16/2012 per retornar a un vertader sistema de salut universal i gratuït; la flexibilització de la taxa de reposició dels funcionaris i de la Llei d’estabilitat pressupostària per als ajuntaments, a més de la derogació de la reforma laboral per aconseguir que el creixement econòmic es traslladi als treballadors. Reclamacions destinades a defensar les persones. A les d’aquí, a les del conjunt de l’Estat i, de manera solidària, com correspon a una societat avançada, a les que arriben a la nostra terra fugint de la misèria i la violència. Perquè el Govern, al marge del programa previst a la Conferència, també va reclamar una política sensata i humana cap als refugiats que estan omplint el nostre Mediterrani de víctimes i la necessitat urgent d’un pacte d’Estat contra la violència masclista.
Aquestes reivindicacions, recollides en les reunions prèvies, ens van permetre presentar esmenes a tots els documents plantejats pel Govern de l’Estat, així com diverses propostes de nous acords. Vàrem ser l’única comunitat autònoma que va presentar esmenes per escrit a les propostes d’acord i ho vàrem fer amb plantejaments globals, però també específics per a les Illes Balears.
No els amagaré que el format de la Conferència donava poc marge de maniobra. Estàvem davant una trobada amb un guió molt pautat que feia dificultós aprofundir en temes cabdals per a les nostres Illes i per al conjunt d’Espanya.
Però això no ha estat un obstacle perquè, tant mitjançant esmenes als acords previstos com de paraula, pogués incidir en assumptes més concrets d’interès per a la nostra societat, com la condonació del deute, el desenvolupament del REB o que les polítiques demogràfiques tenguin en compte la realitat específica del nostre arxipèlag, on el creixement de població i l’existència d’una població flotant contrasta amb les pèrdues de població que pateixen altres territoris d’Espanya.
Perquè l’Executiu que tenc l’honor de presidir vol que les seves polítiques tenguin una empremta social. Estam compromesos amb el retorn de drets als ciutadans. Però per aconseguir-ho, és evident que s’ha de tenir voluntat política i, per descomptat, s’han de tenir suficients doblers. I és aquí on entra en joc la nostra principal reclamació: la millora del sistema de finançament autonòmic.
Si hi ha un fet amb el qual estam d’acord és que històricament hem estat infrafinançats. I això explica, en bona mesura, el nostre elevat nivell de deute autonòmic. En els darrers anys, l'Estat, en comptes de millorar el nostre finançament, ens ha finançat deute, un deute que hem de tornar amb interessos. Per això, consideram de justícia que aquest deute sigui condonat.
Aquest infrafinançament i aquest elevat deute provoquen que Balears estigui a la coa en despesa sanitària, educativa i social per capita.
Balears no és una comunitat rica. A mitjan dels 80 érem la comunitat amb la renda per capita més alta, però, des de llavors, hem patit una caiguda ininterrompuda que ens deixa ara com la setena comunitat en renda disponible per habitant. En part perquè no hem pogut reinvertir en el territori tot el que generam.
És a dir, els ciutadans que més aporten al sistema de finançament acaben disposant d'uns serveis públics essencials de menys qualitat que els de territoris beneficiaris del sistema. El que defensam és senzill: els ciutadans de les Illes Balears tenen dret a rebre els mateixos serveis que la resta.
Els darrers anys, a més, ocupam el furgó de coa en les inversions de l'Estat. L'Estat ha de compensar millor els sobrecosts que té la insularitat sobre els nostres ciutadans i les nostres empreses.
Per tant, senyories, la reforma del sistema de finançament és clau. És clau a les Illes Balears i és la clau per a totes les comunitats autònomes. I així ho vàrem plantejar a la reunió, de la qual vàrem sortir amb el compromís de tancar enguany una reforma que entri en vigor el 2018. Que quedi clar que el document plantejat inicialment per l’Estat era tan ambigu que ni tan sols marcava un termini per abordar la reforma.
Les primeres expectatives no són prometedores. El passat 23 de febrer es va celebrar la primera sessió del Grup d'Experts per revisar el model de finançament autonòmic amb la participació, en la nostra representació, del Dr. Guillem López Casasnovas. Vàrem sortir decebuts per la manera en què s'ha iniciat el treball de la Comissió d'Experts. Per reconduir la situació, hem fet una crida al Ministeri d'Hisenda per canviar la direcció que du la Comissió i que sigui un fòrum real de debat entre experts i no una simple politja de transmissió de les propostes de l'Estat en matèria de finançament autonòmic. Veurem si ens escolten, perquè avui mateix està prevista una segona reunió.
Volem un debat real i amb arguments sobre la reforma del finançament. Vull recordar que, en aquest sentit, des del Govern vàrem aconseguir que l’AIReF també tengui veu en aquest debat. Ho consideram necessari perquè és una autoritat independent que és molt més objectiva a l’hora d’avaluar com es reparteixen els doblers públics a Espanya.
Una reforma que, en el cas de les Illes Balears, ens ha de garantir el marge financer necessari per continuar avançant cap a unes illes desenvolupades i pròsperes. Unes illes que es caracteritzin per un model solidari, de base sòlida, que puguin aguantar amb fortalesa els moments econòmics dolents del futur sense atacar les persones i els seus projectes vitals.
Al costat del principi d’ordinalitat no hem d’oblidar que també reclamam una major autonomia fiscal. El que està demanant el Govern de les Illes Balears és més capacitat d’autogovern. Demanam més capacitat de competència sobre els imposts que recaptam perquè la política fiscal és un instrument clau per a un objectiu que consideram prioritari: la redistribució de la riquesa.
En consonància amb aquesta convicció, demanarem que el futur sistema de finançament camini cap a un federalisme fiscal que permeti tenir més capacitat impositiva i, per tant, més part en la cistella d’imposts.
El Govern d’Espanya ha de tenir més en compte l’esforç fiscal que fan els ciutadans. I a les Illes Balears feim un esforç fiscal molt més important que en altres territoris i, en canvi, rebem molt menys per part del Govern de l’Estat. I aquesta discriminació ha de canviar. Però estam davant un repte que el Govern ni pot ni ha volgut afrontar sol.
Del nou finançament depèn la millora de serveis per als nostres conciutadans i aconseguir-ho dependrà també del grau de compromís polític de tots els grups parlamentaris.
Resoldre tots sols com a Govern el sistema financer dels pròxims anys és un supòsit que ja no es correspon amb l’actual moment polític ni amb el que demana la gent. Un futur estable, amb garanties econòmiques per mantenir i impulsar un model social solidari, exigeix el lideratge del Govern. Però amb la participació de tots. I tots vol dir tots: actors polítics i societat civil.
Serà un èxit o un fracàs col·lectiu.
Ara mateix, segons la representació parlamentària del Congrés, hi ha partits d’aquesta cambra que poden fer més o menys per aconseguir que les nostres illes disposin dels recursos suficients per avançar en un sistema educatiu que doni respostes a les necessitats de futur; que el sistema sanitari públic sigui sostenible o que la xarxa de recursos socials pugui afrontar la realitat que vivim.
No ens enganem. Som una terra petita. Només des de la unitat política, però sobretot social, podrem fer sentir la nostra veu amb força.
És aquí on vàrem plantejar el nou Règim Especial de Balears amb una tarifa plana entre illes. Un vertader document que ofereixi solucions reals i efectives per tal que viure a les nostres illes no estigui penalitzat amb pitjors connexions amb el món o amb unes despeses que facin que viure aquí sigui més car que a la resta d’Espanya i d’Europa.
És veritat que tenim unes taxes de creixement econòmic de les més elevades de l’Estat, que reduïm l’atur per sobre de la mitjana i que estam aconseguint mitigar la temporalitat. Però també és cert que, a diferència de la situació que es produïa abans de la crisi, el creixement no es reparteix de manera equitativa i l’ocupació té un grau de precarietat que abans no tenia.
No em cansaré de repetir-ho: el nostre objectiu és transformar el creixement econòmic en un major benestar per a tots els ciutadans. I si això costa és perquè hi ha una diferència entre abans i després de la crisi. I aquesta diferència es diu reforma laboral, que és un llast perquè hi hagi una bona negociació col·lectiva i, en conseqüència, un augment de sous, que és el que nosaltres exigim per als nostres treballadors.
Per això vàrem plantejar en la Conferència de Presidents un acord per derogar la reforma laboral.
La nostra prioritat és lluitar contra les desigualtats, reduir la pobresa, millorar el benestar dels nostres ciutadans. Són metes que tenim clares i que ens han duit a prioritzar la creació d’ocupació, combatre la precarietat laboral amb plans de lluita, reforçar l’estat del benestar, retornar drets i crear-ne de nous, com la renda social, o garantir que no hi hagi talls de llum a les famílies en situació d’emergència.
Si no es deroga la reforma laboral, si no se superen les retallades aplicades per l’Estat a la protecció per desocupació, al sistema sanitari o al sistema de la dependència, l’únic que s’està fent és provocar més desigualtats i forçar les comunitats autònomes com la nostra a assumir les responsabilitats que ha abandonat l’Estat.
El Govern de l’Estat, amb l’excusa de la crisi, ha deixat d’assumir les seves responsabilitats econòmiques i s’ha desentès de les seves obligacions amb la intenció política de deixar morir drets socials. Un d’ells és el de la dependència. Per evitar-ho, a la Conferència de Presidents es va proposar que hi torni a haver finançament i, per tant, que l'Estat espanyol torni a assumir el seu 33 %, un altre 33 % el Govern de la Comunitat Autònoma i l’altre 33 % l'usuari. És de justícia.
Perquè, amb el temps, s’han confirmat les sospites que apunten que moltes de les decisions preses amb la bandera de l’austeritat i el rigor pressupostari són simples eleccions ideològiques. Estam davant dos models: el que desenvolupa un sistema públic obert a tothom i el que empeny amb insistència per incentivar l’oferta privada. La manera més eficaç de potenciar aquest segon model destinat a uns pocs és deixar caure per manca de recursos el sistema públic. Aquest Govern que presidesc ho vol evitar.
La realitat actual és que s’ha passat dels 11.570 beneficiaris del sistema de dependència que hi havia a principis de legislatura als 14.138 que hi ha actualment. I al mateix temps, no tan sols s’ha millorat i agilitzat la gestió, sinó que també s'han creat noves places per a persones amb dependència (244 places més a residències i 83 a centres de dia) i s'han ampliat serveis.
Perquè el Govern de les Illes Balears creu en la Llei de dependència, en el manteniment dels drets assolits. I ho feim malgrat el cost que ens suposa gestionar una llei estatal. L’any passat, pel sistema de dependència a les Illes Balears, el Govern va aportar 90 milions d’euros (si hi sumam els consells insulars, la xifra arriba als 130 milions). L'Estat n'ha aportat 19. Per tant, és evident que qui no compleix amb les seves obligacions és el Govern d’Espanya.
En la Conferència de Presidents vàrem reclamar acords clars per tal que l’Estat s’impliqui en el desenvolupament de les polítiques de dependència. I els he de dir que simplement varen voler acordar la creació d’una comissió per determinar quin és el finançament que ha d’aportar l’Estat.
Una situació similar es produeix amb l’educació. És una competència transferida però que, en el cas de les Illes Balears, pateix un doble problema: d’una banda, una manca de finançament i, de l’altra, que les grans decisions s’han aprovat fins ara d’esquena a les comunitats autònomes, que són les que gestionam i pagam el manteniment del sistema educatiu. La LOMCE és una demostració d’una etapa marcada per l’absolutisme i el sectarisme polític. La majoria absoluta no només es va emprar per a les retallades econòmiques i de serveis, sinó per a la imposició ideològica.
Així doncs, l’absència de majories absolutes ha obligat a obrir el debat que es va sostreure a la ciutadania per aconseguir un sistema educatiu estable i pactat.
Aquest és el compromís defensat pel Govern de les Illes Balears en la Conferència de Presidents i que va ser admès per part del Govern de l’Estat: tenir més en compte la comunitat educativa en la consecució d’aquest gran pacte que ens exigeix la societat. I hem aconseguit una cosa que és important: que el debat que proposava el Govern d'Espanya només en el Senat s’ajunti amb el debat sobre la Comissió en el Congrés dels Diputats que creim també fonamental; perquè és junts com hem d’acordar el sistema educatiu que volem.
A mitjan febrer es va posar en marxa la subcomissió del Congrés responsable d’establir el document que hauria de culminar amb aquest gran pacte que permeti establir un sistema estable i a favor de tots. Sense imposicions ideològiques.
Per tant, un acord i més mitjans. Com els que demanen els pacients que reclamen més celeritat en ser atesos pel sistema sanitari públic. Aquí també hi té molt per fer el Govern de l’Estat des del moment en què va implantar una taxa de reposició que limita la creació de llocs de treball públics en la substitució per jubilació o mort dels treballadors. És una mesura vestida de solució econòmica contra la crisi. Però darrere hi ha una evident càrrega ideològica neoliberal perquè empeny les administracions públiques a mantenir una taxa d’eventualitat no desitjada, amb una precarietat laboral que posa en risc la qualitat dels serveis.
No me cansaré de repetir-ho: els funcionaris i treballadors públics també mereixen estabilitat en la feina. A les Illes Balears tenim un 40% d'interins en educació i un 30% en sanitat. Ja estam posant recursos per disminuir aquests percentatges amb la convocatòria d’oposicions, previstes per enguany, i que suposaran oferir 2.000 places. Però no és suficient. Vàrem exigir al Govern d'Espanya que aquestes taxes de reposició s’eliminin durant el 2017 per poder treure més places. Però l’acord pres finalment a la Conferència de Presidents només preveu que es pugui superar aquesta taxa en sectors com el de serveis socials, educació, sanitat, seguretat i emergències. Com que el compromís assolit ha estat menys ambiciós del que al Govern de Balears li hagués agradat, estam insistint en aquest punt.
Per això, el mes passat, la consellera d’Hisenda, Catalina Cladera, va mantenir una reunió amb el secretari d’Estat de Funció Pública i va defensar que, si no existissin les limitacions actuals, les Illes Balears estarien en disposició de convocar fins a 7.000 places fins a 2019. D’aquesta manera, es podria reduir la taxa d’interinitat fins al 8%, un percentatge més raonable que l’actual.
Millorar el finançament, recuperar el sistema de dependència, arribar a un gran pacte educatiu i permetre la contractació de personal públic. Propostes que han d’enfortir el sistema de serveis públics. Però no ens vàrem quedar aquí. A la Conferència de Presidents també vàrem presentar propostes per a un objectiu que està vinculat amb el paper que ha de tenir la nostra terra en el conjunt d’Espanya: recuperar la salut democràtica de l’Estat i respectar la lleialtat institucional.
Amb més o menys convenciment. Amb més o menys sentit crític. Però crec que estaran d’acord amb mi que hi ha moltes coses que no funcionen en la coordinació d'Espanya.
Són anomalies que cal superar. Anomalies com que ni Catalunya ni el País Basc varen participar en la reunió. El més fàcil és donar la culpa a l’altre. Però un Govern de l’Estat, un govern de tots, ha de tenir la capacitat d’aconseguir asseure en una mateixa taula els representants de tots els territoris d’Espanya. Sense excepcions. Renunciar al diàleg és una posició que el Govern de l’Estat no es pot permetre si volem tenir un present tranquil i un futur junts.
Davant aquest fet, i amb la voluntat de construir els mecanismes que permetin la discussió dins marcs democràtics i polítics, vàrem presentar esmenes i propostes que darrere tenen un objectiu clar: avançar cap a un Estat federal que cohesioni tots els territoris i faci sentir a tothom partícip d’un projecte comú.
Quan parlam d’Espanya com un Estat federal és evident que el Senat hauria de reconstruir-se per transformar-se en una vertadera cambra de representació territorial. Ara mateix hi ha una Comissió de Treball sobre la reforma de la Constitució espanyola. Des del Govern proposam que hi hagi un grup de treball entre el Govern de l’Estat i les comunitats autònomes per avançar en la reforma de la Constitució en el qual les comunitats autònomes puguem aportar la nostra visió sobre com hauria de ser aquesta reformulació del Senat.
Per tant, és positiu que avancem en una línia que per a nosaltres és fonamental: la reforma de la Constitució espanyola, per actualitzar-la i convertir-la en l’eina que pugui donar respostes als nous reptes que s’han obert al segle XXI.
Finalment, i ja fora de l’ordre del dia de la Conferència, el Govern de les Illes Balears va exposar el seu posicionament sobre dues qüestions de caràcter social que consideram fonamentals i que, gràcies en bona part a la nostra reclamació, varen suposar la redacció de dos acords més.
En primer lloc, vàrem explicar que, de la mateixa manera que s’ha aconseguit un consens social per arribar a un gran pacte sobre la lluita contra la violència masclista a les Illes Balears, consideram que també seria una bona fórmula que el Govern d'Espanya treballàs en la mateixa direcció en coordinació amb les comunitats autònomes.
En aquest sentit, el compromís adoptat suposa la convocatòria de la Comissió General de les Comunitats Autònomes al Senat per fer un debat monogràfic sobre violència de gènere que serveixi per incorporar les aportacions de les comunitats als treballs que s’estan fent per aconseguir un pacte d’Estat contra la violència de gènere.
Cap societat pot transigir ni resignar-se davant l’assassinat sistemàtic de dones. És una realitat inacceptable sense cap tipus de justificació que només trobarà final si ho afrontam tots junts a partir d’uns valors d’igualtat i respecte. A tots els àmbits. No és una lluita només policial o política o legal o educativa. És tot això i que cada dia, amb petits gestos i grans canvis, puguem deixar enrere un drama que ha de desaparèixer de les Illes Balears i l’Espanya que volem.
En segon lloc, vàrem reclamar un pla específic per a la coordinació de l'ajuda als refugiats i es va adoptar un compromís en aquest sentit dins l’acord aprovat sobre la participació de les comunitats autònomes en la política europea.
Aquí, a les Illes Balears, des del primer moment ens vàrem oferir per poder acollir els refugiats. Lamentablement, la resposta política europea i espanyola no ha estat a l’alçada d’allò que exigia no només el Govern de Balears, sinó una amplia majoria de la ciutadania de les nostres illes. Recentment vàrem poder comprovar com la societat exigeix una política més solidària.
Senyores i senyors diputats,
Aquest és el resum del paper que ha tengut el Govern de les Illes Balears i els resultats que ha aconseguit després de la Conferència de Presidents. Ara el que queda és el compliment dels compromisos adquirits per part de l’Estat, evidentment.
L’èxit o el fracàs d’aquesta conferència no es pot valorar en funció de com es va desenvolupar. Dependrà del grau d’implicació de l’Estat a l’hora de dur a terme els acords assolits. Com els he dit al principi, el Govern del Partit Popular, una vegada perduda la majoria absoluta, s’ha posat el capell del diàleg, el mateix que tenia dins un armari ple de pols els passats quatre anys. I pot ser que ara sigui més receptiu.
Si analitzam la feina feta fins ara per cada acord podem dir que les coses van més lentes del que ens agradaria:
  • Sobre l’acord de polítiques d’ocupació, la Conselleria de Treball encara no ha rebut cap convocatòria per la conferència sectorial i només s’ha prorrogat el programa de requalificació professional fins l’agost.
  • Sobre l’acord per coordinar els recursos de Protecció Civil, només hi ha hagut una reunió de directors generals i encara no s’ha constituït l’òrgan de debat. S’ha de fer abans que acabi el mes.
  • La feina sobre els reptes demogràfics encara no té la ponència al Senat prevista.
  • El Pacte Educatiu encara no té fixada la reunió al Senat compromesa.
  • De les feines per debatre sobre la unitat de mercat, estratègia digital i llocs de treball públics fins ara, es pot dir que s’ha celebrat una reunió del Consell de Garantia per a la Unitat de Mercat a la qual va assistir el conseller Iago Negueruela. I allà, per cert, vàrem constatar que el Govern de l’Estat vol ser més restrictiu que el que està previst a la directiva Bolkenstein... A més, la consellera Cladera s’ha reunit amb la secretària d’Estat de Funció Pública.
  • L’acord per impulsar la targeta social té un compromís de crear un grup de treball abans de tres mesos. La Conselleria de Serveis Socials encara no ha rebut cap informació respecte d’això.
  • Per acordar mecanismes de protecció al consumidor vulnerable d’energia elèctrica, el conseller Marc Pons va aprofitar una trobada el passat mes de febrer per parlar del tema sense rebre cap resposta concreta ni terminis.
  • Sobre la participació de les comunitats autònomes als assumptes europeus, es va celebrar una reunió el passat febrer del Plenari de la Conferència Relacionada amb la Unió Europea.
  • Per millorar el reglament de la Conferència de Presidents, s’ha modificat un article del Reglament, que encara està pendent de publicació al BOE, per donar més competències al Comitè Preparatori.
  • Pel que fa a la dependència, el Consell de Ministres va aprovar el passat mes de febrer la creació d’una comissió per analitzar la situació del sistema de dependència. La Conselleria de Serveis Socials està pendent que es convoqui la conferència sectorial.
  • Finalment, com ja els he explicat, el tema del finançament ja ha convocat dues reunions del Comitè d’Experts.
Aquesta és la situació a dia d’avui.
Els precedents no fan que puguem esperar gaire. Des que va començar la legislatura, hem augmentat el nivell de pressió a Madrid i hem aconseguit alguns resultats, com ara la col·laboració lleial i efectiva per la campanya contra la precarietat laboral o que es prenguin seriosament la proposta de la tarifa plana interinsular.
Però de la mateixa manera que podem parlar de gestos positius, encara es mantenen moltes reivindicacions al calaix a l’espera de ser ateses o, fins i tot, sorgeixen problemes nous: ara el Ministeri d’Agricultura ens reclama 40 milions d’euros per les dessaladores d’Eivissa i Menorca; volen limitar el descompte de residents per a grups i encara insistim perquè ens paguin els 240 milions del conveni de carreteres que es varen comprometre a pagar.
Com veuen, no ho posen fàcil.
Per tant, a l’espera de comprovar el grau de compromís amb les comunitats autònomes i els seus habitants, des de les nostres illes ja els puc assegurar que no esperarem asseguts a veure els resultats. Tenim urgències que fan inviable esperar una resposta estatal que, confiam, no estigui supeditada a l’estratègia de l’avantatge polític.
Perquè fins al dia d’avui, el Govern de les Illes ha estat fent feina per omplir el buit que ha deixat l’Estat per absència d’inversions i, també s’ha de dir, per una gestió de l’anterior administració autonòmica supeditada als desitjos polítics del Govern d’Espanya.
Reclamam un millor finançament però seguim complint amb els nostres compromisos malgrat el reduït marge de maniobra financer que tenim.
Volem que l’Estat assumeixi la seva part de la gestió de la Llei de dependència però, mentrestant, hem augmentat els avaluadors i beneficiaris i intentam donar respostes a les famílies que havien quedat desemparades per criteris econòmics i ideològics.
Consideram bàsic un pacte educatiu estatal, però aquí continuam fent feina perquè pares, mares, docents i representants polítics assolim un compromís de futur per garantir l’estabilitat del nostre sistema educatiu.
S’ha de derogar la reforma laboral, però com que encara està vigent, combatim les conseqüències de la precarietat amb un pla de lluita que hauria de ser l’exemple a seguir de col·laboració entre l’Estat i les comunitats autònomes.
També hem eliminat i reduït copagaments sanitaris mentre esperam que es derogui el Decret sanitari que els va obrir la porta.
Hem convocat, després d’anys, oposicions per rebaixar la temporalitat als nostres sistemes públics d’educació i salut malgrat la taxa de reposició que ens impedeix ser més ambiciosos.
Tota la societat està unida contra la violència masclista al voltant d’un gran pacte que s’hauria d’extrapolar a tot el territori espanyol. I els nostres recursos segueixen a disposició de l’Estat per acollir els homes, les dones i els infants que surten a la recerca d’esperança i es converteixen en refugiats de la repressió i la pobresa.
En definitiva, complim amb el nostre paper reivindicatiu i amb la nostra obligació d’oferir solucions. Amb la nostra obligació d’aconseguir girar la dinàmica negativa que s’havia instaurat en la societat.
Amb això estam. Ara que s’obre el debat, esper els seus suggeriments i les seves propostes per aconseguir que aquesta transformació i aquesta millora arribin de la manera més eficaç i ràpida possible. Dins un debat que esper que sigui constructiu.
Moltes gràcies.