Història

Els primers indicis de la presència humana a les Illes Balears, probablement d'origen oriental, se situen entorn de 3.500-3.000 a.C. El seu arrelament donarà lloc a la denominada cultura pretalaiòtica. L'arribada de nous pobladors obre el període talaiòtic (1500 a 123 a.C.) que finalitza amb la conquesta romana. L'època talaiòtica es desenvolupa a les Illes Balears en sentit estricte (Mallorca i Menorca), mentre les Illes Pitiüses (Eivissa i Formentera) en resten al marge.

Les Illes Balears foren afectades per l'activitat comercial i colonitzadora dels grecs i dels fenicis, amb incidància especial a les zones costaneres de contactes. En el procés de domini de la Mediterrània Occidental, Roma invadí i conquestà les Illes Balears el 123 a.C. L'arxipèlag passà, per primera vegada, a dependre d'un poder exterior.

El 455, els vàndals ocuparen les Illes Balears. Poc després de l'any 534, foren conquistades per les tropes de Justinià i integrades a l'imperi de Bizanci. La crisi econòmica i demogràfica de les Illes Balears, al llarg dels segle VII al IX, les exposa de forma creixent als atacs exteriors. Després d'una etapa d'incurions, l'emirat de Còrdova les ocupà. El període islàmic de les Illes Balears (segles X-XIII) signifiquen la seva incorporació a una civilització diferent, tant a nivell religiós com cultural.

La conquesta catalana de Mallorca (1229) i d'Eivissa i Formentera (1235), per Jaume I, i la de Menorca (1287) per Alfons III, significaren la incorporació de les Illes Balears al món cristià occidental. Dins el marc de la Corona d'Aragó, les Illes Balears diposaren d'institucions d'autogovern pròpies. Els idiomes emprats dins la nova societat foren el llatí i el català. Les institucions i els usos idiomàtics s'hi mantengueren fins a la victòria de Felip V que amb el Decret de Nova Planta (1715), abolí les institucions pròpies de les Illes Balears i començà una introducció autoritària de la llengua castellana. Menorca, sota sobirania britànica pràcticament tot el segle XVIII, mantingué institucions pròpies i experimentà un notable flreixement de la cultura il·lustrada en llengua catalana.

Amb la Diputació Provincial de Balears (1812-1978) les Illes foren sotmeses a una institució centralista, en el marc d'una Espanya que aspirava a transformar-se en un Estat unitari a imitació de França. La llengua catalana fou exclosa de l'administració pública, de l'ensenyament, del notariat i de la vida comercial. Amb la II República (1931) s'intentà, sense èxit, aprovar un Estatut d'Autonomia per a les Illes Balears. La Dictadura de Franco (1936-1975) significà l'enduriment del centralisme polític i de la persecució de la llengua catalana a les Illes Balears.

La restauració democràtica, exemplificada en la Constitució Espanyola (1978) permeté l'aprovació, primer, del règim preautonòmic -amb la desparició de la Diputació Provincial de Balears- integrat pel Consell General Interinsular i els Consells Insulars de Mallorca, de Menorca i d'Eivissa i Formentera (1978). El 1983, fou aprovat l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears i se celebraren les primeres eleccions autonòmiques. D'aleshores ençà, l'autogovern de les Illes Balears s'ha incrementat amb competències com Educació, Sanitat i d'altres. El sistema institucional de les Illes Balears és format pel Parlament, el President i el Govern. Els Consells Insulars són les institucions de govern de cada illa.

Presidents de les Illes Balears

Preautonomia

• Jeroni Albertí Picornell (1979-82)
• Francesc Tutzó Bennàsser (1982-83)

Autonomia

• Gabriel Cañellas Fons (1983-1995)
• Cristòfol Soler Cladera (1995-1996)
• Jaume Matas Palou (1996-1999)
• Francesc Antich Oliver (1999-2003)
• Jaume Matas Palou (2003-2007)
• Francesc Antich Oliver (2007-2011)
• José Ramón Bauzá Díaz (des de 2011)